Incoherències

Anit feien el penúltim capitol de "Lost" a la FOX. Ma mare i jo estaven preparats per veure'l i com que encara no havíem sopat, la meua mare em va convènçer per demanar una pizza. Ja feia molt de temps que jo no demanava una pizza, així que tot i que vaig resistir-me una mica, al final vam demanar-la (una mitjana i un kebap d'aquestos de telepizza).

La pizza estava molt bona, i el capitol de "Lost" no va estar malament.

 Va arribar l'hora de llitar-se. Em va costar una mica dormir-me, em sentia pesat -què estrany- i tota la nit he dormit fatal. Aquest matí ja m'he preparat per dir-li a ma mare que ja no demanarem pizza mai més. Doncs bé, s'ha aixecat la meua mare i el primer que em diu és:

"He dormido fatal. Yo creo que fue por el flan que me comí después de la pizza."

"Seguro", li he dit jo.

Clar que sí, és que el flan és molt dolent. És com aquella persona que va empassar-se vuit hamburgueses del mcdonalds, després es va prendre una poma i va dir: "Uf! Crec que la poma m'ha caigut malament...".

És que s'ha d'anar en compte amb les pomes, de quan en quan ixen dolentes. No com les hamburgueses o les pizzes, que són lleugeretes i saludables.

En fi, ja no comprarem més flans, no siga que estiguen dolents. 

Això és d'alguna forma continuació d'aquest altre... Ciencia y Religión

___________________

Continue pensant en la relativitat de les coses. L'altre dia seguia pensat sobre la relativitat de pensar/creure en un ésser superior.

És curiós que no conega cap cultura que no haja fet culte a cap tipus d'ens ja siga abstracte o material. Realment sembla que el culte no és el principi mateix, sinó la conseqüència de la cerca de l'ésser humà per intentar explicar el món que l'envolta. Quan no trobem explicació és quan comencem a cercar raons que estiguen per sobre de la raó mateixa. I llavors és quan es creen els cultes a allò que no podem explicar.

Cal preguntar-se si tot és explicable. Si, com al llarg de la història s'ha pogut veure, els fenomens de la natura poden explicar-se. I és que, realment, la natura no és gens fàcil d'explicar. Avui en dia només podem explicar fenòmens que tinguen un nombre limitat de variables. Aquells fenòmens on intervinguen massa variables són quasi inexplicables més enllà de certes suposicions o prediccions basades en models més simples o principis considerats universals -limitats, és clar-.

És a dir, recopilant, tenim per un costat que totes les cultures creuen en un ésser superior -suposadament perquè no troben hi ha coses que no es poden explicar- i, per altra part, una ciència molt limitada que intenta, de mica en mica, explicar el món que ens envolta.

És important adonar-se de que la ciència està molt limitada. Tot i que el món que ens envolta és ciència, està bassat més en la pràctica que en l'explicació teòrica de les coses, sabem que això funciona perquè l'experiència ens ho ha mostrat així: sempre que fem això, passa això. I és quan ix la ciència com a estudi: intentant explicar per què quan fem això, passa això. És molt probable que tot puga ser explicat on explicar significa, a nivell científic, descriure. És molt probable que puguem descriure tota la natura, però per ara no sabem res. En comparació amb tot el que podem saber, estic segur que d'allà com estavem milers d'anys fins ara, el percentatge aprés de com és la natura és mínim. Realment, allò més important no és descriure la natura, és plantejar-se-ho. Plantejar que això pot ser descrit sense haver d'assignar la raó del funcionament a un ésser superior que d'una forma inexplicable faça que siga així: que quean passe això, passe això altre per causa divina.

L'explicació científica de la natura no té res a veure amb l'explicació religiosa. Els métodes no són els mateixos i l'aplicació dels resultats no tenen res a veure. La ciència només es fica amb la religió quan explica allò que la religió va intentar al seu dia sobre la natura mitjançant eines sobrenaturals. Ja fa molt de temps d'això.

El conflicte actual es centra sobretot als EEUU amb l'aplicació del "Disseny intel·ligent" com a teoria equiparable a la "Evolució de les espècies". Potser que l'evoluciò de les espècies estiga completament equivocada, potser que realment nosaltres siguem desdendents de les mosques, qui sap. Però els principis que s'han utilitzat per explicar aquesta qüestió varien infinitament en cas d'ésser a nivell religiós o nivell científic. Bé, no li pegaré més voltes, que em sembla que ja ho vaig fer l'altra vegada.

És important conéixer que la ciència és molt limitada i que, gràcies a que no ho sabem tot, la ciència avança i avancem nosaltres. No parle de tecnologia -no confonem termes, la ciència va més enllà de la tecnologia-, parlem de la necessitat de l'ésser humà de trobar explicació al món que l'envolta. Cadascú pot trobar l'explicació que vulga, però... quines explicacions són extrapolables i poden ser acceptades com a "aproximadament veritables" per tothom?.

La ciència no pot explicar Déu. Perquè Déu és molt més enllà de la ciència. I això a la ciència no l'interessa.

M'estic llegint un llibre d'un autor que ara no me'n recorde (vaig portarme el llibre ahir per a llegir una miqueta abans de l'examen). El llibre es diu: "Estat de por" i és dolent, és eixe tipus de llibre que a més d'estar escrit malament, la història no se la creu ni sa mare (no pel fet de que facen coses que siguen impossibles, sinó perquè l'autor no ho explica bé).

Bé, al cap i a la fi, hi ha una cosa molt important al llibre i és a la cosa en la que s'ha bassat per escriure'l: donar per fet que tot allò que veiem a la Televisió (concretament sobre el canvi climàtic) és veritat. Cada vegada que hi ha un huracà, que les temperatures pujen o que hi ha qualsevol catàstrofe, a la televisió s'aprofita per dir que això és conseqüència del canvi climàtic.

Cal dir que la natura no és un mecanisme estàtic i que mai canvia, ben al contrari, és un mecanisme dinàmic que no deixa mai de canviar. Bé, supose que això ja ho sabem, i que sabem que suposadament el que suposa el canvi climàtic és una acceleració d'eixos canvis que es produeixen a la natura escalfant més ràpid la Terra i extingint espècies, fent pujar el nivell del mar, provocant indirectament catàstrofes, etc, etc.

Està aquesta teoria feta amb una bona base científica? És cert que el nivell de l'aigua puja cada any? És cert que ara es produeixen més catàstrofes que en temps passats? És cert que la temperatura de la Terra puja i que els pols sud i nord s'estan fonent?

Doncs el llibre que m'estic llegint ho posa en dubte. Mostra l'evolució de les dades de temperatura, de CO₂, del nivell del mar... i realment sembla que, com a mínim, no és tan clar que "l'escalfament global" existisca de debò i que siga la causa de catàstrofes i demés coses. De fet, hom diu que el nivell del mar, en comparació amb el que es va preveure ja fa 20 anys, no ha pujat 10cm o 1cm cada any, n'ha pujat 0.03 centímetres cada any! i per molt que es diga que "al cap i a la fi, ha pujat", això no demostra res. 0.6cm en 20 anys no és significatiu, potser conseqüència d'un cicle i potser que en uns llocs haja pujat i en d'altres no, o haja baixat.

Respecte a l'augment de la temperatura global i la relació amb el nivell de CO₂ tampoc és tan clar, les grans ciutats com per exemple Nova York han pujat la seua temperatura en més de 6 graus en 100 anys. Però poblacions properes (a 100km), no han pujat quasi la seua temperatura en eixos mateixos 100 anys. Llavors... què és més probable? que la temperatura haja pujat a Nova York perquè la població ha passat de 100.000 a 6.000.000 d'habitants augmentant la quantitat d'energia utilitzada, augment de cotxes, etc, etc o és més probable que siga per l'augment de CO₂ arreu del món?.

Sembla clar que potser "l'escalfament global" no ha sigut la causa.

Sembla que potser que les catàstrofes que avui en dia es produeixen siguen més o menys les mateixes que fa cent anys.

Sembla que potser, en realitat, la temperatura global no augmenta, els pols no es fonen, el nivell del mar no puja, etc, etc.

No heu pensat mai que potser això no siga veritat o s'haja exagerat?

El llibre diu que a partir de 1989, amb la caiguda del comunisme, la por a una "guerra mundial" va desaparèixer. I, curiosament, uns mesos abans d'aquell novembre, va començar la campanya seriosa sobre el perill de destrucció del món que ens envolta per causa de l'escalfament global.

Per això l'autor parla d'Estat de por, perquè la por ens fa més controlables.

Potser siguen veritat o mentida les dades que dóna, però les persones més segures del món: els que viuen als EEUU sembla que són els que tenen més por i tots coincidim en que semblen molt controlables.

Un exemple. Fixeu-vos en aquesta gràfica de la temperatura del mar (supose que és una mitjana de tot arreu, podeu veure-la més gran punxant a sobre):

Sembla que ha puja la temperatura molt, eh?. Doncs en 100 anys ha pujat... 1ºC!!. És cert que sembla que des del 1980 fins al 2000 ha pujat 0.5ºC, crec que això serveix com a mínim per pensar que no és tan clar que hi haja un escalfament global que farà que el clima canvie sobtadament. S'ha de tindre en compte que a la natura hi ha cicles, i que aquesta gràfica que es pot presentar com a base del canvi climàtic, en realitat no deixa res assegurat. No deixa tan clar que realment el canvi climàtic siga degut a l'augment de CO₂. 

Ho posem en dubte al menys? (si ho posem en dubte, després s'ha d'investigar una miquete, eh?) 

Novament, 1984.

Avui he agarrat la bici i he anat a pegar una volteta per la zona. Quan era més jovenet (14-15-16 anys) anava amb els amics a Busot i en general amb rutes de muntanya, descens... d'això ja fa molt de temps. Ara quan agarre la bici és per pegar una "volteta dominguera", exactament com avui mateix.

I com que l'Elena està vivint ara a Campello, doncs me n'he anat cap allà per veure les zones perdudes de Campello que mai he conegut. I n'he trobat algún lloc interessant, no és res especial, però era bonic. És un mirador que hi ha en un dels "extrems" del poble, a la part que donaria a la Vila. He fet algunes fotos i vos les pose ací:

I com que també he passat per la platja de Sant Joan, com avui ha fet molt bon dia, estava molt bonica. Així que també n'he fet un parell de fotos:

La veritat és que no m'estic assabentant molt de què passa i què passarà amb el possible pacte IU-Bloc que pot produir-se en vista a les eleccions de 2007. Segons els sondejos que van fer al diari "Levante". Sembla que si es produïra aquest pacte, la coalició de Pspv-IU-Bloc podria obtindre majoria per governar al País Valencià. Tot i així, la cosa encara està en l'aire i val més mirar-ho amb humor.

Mitjançant Vilaweb, he arribat a uns videos de Youtube que fan referència humorística a tot això. Mireu, mireu:

Aquest va de la "cruzada" que han de passar el Bloc i IU per arribar al pacte i que tot isca bé...

Aquest és d'una pepera valenciana "imaginando una Comunidad Valenciana mejor":

Aquest és collonut:

Anit un amic del grup, en un context que no vaig arribar a comprendre del tot, va dir:

"Una relación entre dos personas es un contrato de tiempo determinado que no reporta beneficios a ninguna de las dos partes"

Més enllà de la realitat objectiva o no d'aquesta definició provinent d'un que probablement va estudiar Dret, em va fer pensar. Realment poc tenia jo a dir, massa "sensibilitat" és la meua com per a rebatre aquesta definició. Alguna xorrada vaig dir, però. Tot i així, em fa pensar.

Què és una relació depén de cada persona. I no sols això, depén segons amb quina persona s'estiga. Si parlem de contracte, és sempre verbal i els acords són, en general, les percepcions que té cadascú de què vol i què no vol en una parella. Què vull jo?. Fidelitat i respecte. Sempre tenint en compte que hi ha amor-afecte. Evidentment, si no hi ha un amor-afecte... quin sentit té mantindre la relació?. És clar que cadascú pot tindre unes o altres raons, jo només parle de les que jo en tinc, que perfectament poden canviar.

Supose que, al cap i a la fi, cal despegar-se d'aquella visió de l'amor etern i les relacions ideals que sempre, d'una o altra forma, hem rebut com a models de l'entorn. Perquè aquesta visió és absolutament falsa. Dubte que mai n'haja existit alguna cosa semblant. Però això no és dolent, de fet, és molt més interessant que l'amor i les relacions siguen difícils, que puguen no ser eternes i que no hi haja un "amor universal" al qual tots hem d'aspirar. També potser que hi haja que no ho considere molt més interessant, jo només parle des de la meua humil opinió basada en la meua relació i en les relacions dels que m'envolten.

Admetre que les relacions no siguen ideals no vol dir que llancem tot per la borda i prenguem una posició totalment escèptica al respecte, simplement cal admetre que les coses poden no ser com sempre hem pensat. Jo sé que potser la meua relació no dure tota la vida, però no visc la relació bassant-me en això. Jo m'estime la meua parella i tenim plans de futur, i tenim idees junts de què hem de fer ara i què potser farem més endavant. Sabem que les coses poden canviar, i no precissament perquè la relació s'acabe, sinó per altres moltes coses. Supose que saber amotllar-se a cada situació i a cada canvi de la vida és la clau per no ser infeliços. No dic "per ser feliços" perquè això de la "felicitat" em sembla una "gilipollà", així de clar. El que s'ha d'evitar és l'amargament continu perquè un no siga "feliç", simplement hem d'aconseguir estar satisfets del que som, eixa també potser és la clau.

Aprendre que tot allò que sempre hem pres com a veritat potser no ho siga, no vol dir fer "borrón y cuenta nueva". Aprendre això significa que hem d'afegir els nous coneiximents i experiències a allò que ja sabíem.

Si bassem la nostra relació en el pensament de que un dia s'acabarà, segurament s'acabarà.

Si bassem la nostra relació en altres coses, potser també s'acabarà. Qui sap.

¿Dónde tengo que firmar?