He traduit una famosa faula que circula per la xarxa sobre linux i windows:
Imagina que entres a un restaurant per dinar. El cambrer, abans de mostrar-te la carta, et serveix un plat d’estofat. El plat té bona pinta; quan mires al teu voltant veus que tothom està dinant estofat.
Quan ho proves, notes que el seu sabor és horrible. No sembla vedella ni porc. Tothom segueix amb el seu estofat, però. Així que suposes que tindràs que menjar-te’l de totes maneres.
Ja portes la meitat del plat quan entra una altra persona, que seu a la taula del teu costat. Li serveixen estofat, però torna el plat. Demana llenguado en salsa.
Estranyat, et preguntes si el peix també serà dolent com l’estofat. Veus que eixa persona triga al voltant d’un quart d’hora en llevar les espines i netejar la peça. El menjar sembla agradar-li, però. Un senyor que hi ha assegut al teu costat s’adona que t’hi estàs fixant i et comenta: “No entenc com pot menjar peix. Perd massa temps en netejar-lo!!”. El xic s’adona i li contesta: “Em mereix la pena l’espera”.
A més, a més, sents conversacions a les quals es diu que algú dels qui va menjar estofat el darrer dia és malalt de gastroenteritis, possiblement per menjar carn en un estat dolent. Mentrestant la persona del peix està acabant, crida al cambrer per explicar-li que el plat estava exquisit, però que amb una miqueta de suc de llimona haguera quedat més sucós.
Decideixes cridar tu també al cuiner per comentar-li que l’estofat és dolentíssim, però et diuen que el fet de menjar estofat et prohibeix preguntar de on es va traure la carn i no pots canviar les creïlles per xampinyons en cas de que no t’agraden. “Llavors, com és possible que no puga saber què és l’animal que estic menjant?”, li dius. I et diuen que l’empresa que distribueix la carn guarda eixe secret, tot i que et garanteix que és de qualitat i apta pel consum humà.
La persona del peix es disposa a marxar, i se’n va sense pagar el compte. Preguntes al cambrer i et diu que el peix és gratuït, però l’estofat s’ha de pagar. El senyor d’abans et comenta: “Si és gratuït, segur que no és pas de fiar”, tot i així penses si realment alguna cosa pot estar més dolenta que eixa carn que t’has menjat. Pagues una quantitat exorbitada per un estofat dolentíssim i marxes del restaurant. Al camí a casa veus un altre restaurant al qual venen peix, el preu no és ni la meitat de la carn que has menjat, però. El cambrer et diu que el peix és el mateix, però que hui el serveixen amb extra de güarnició si vols. Si no, també és gratuït.
La setmana següent tornes al mateix restaurant. Penses si provar el peix o continuar amb la carn. Novament, tots els comensals han demanat estofat. A una taula més enllà trobes novament al xic de la setmana passada. Hui en lloc del llenguado ha demanat lluç amb alls. Et convida seure al seu costat.
Seus i el cambrer apareix amb un plat d’estofat per tu. Quin fastig. Una altra persona et diu en veu baixa: “Recorda que si menges peix no et serviran vi rosat”. El xic del peix està bevent vi blanc. Suposes que no es notarà molt la diferència. Llavors el xic et diu: “Vols peix?, si no et veus capacitat per netejar-ho jo et puc donar un cop de mà. Està boníssim. Si ho proves i no t’agrada, no passa res, sempre podràs tornar a l’estofat”. Es riu i afegeix: “De veres t’agrada l’estofat? Es dolentíssim!!”.
Comences a dubtar i recordes allò que et van dir la setmana passada. Li preguntes a prop de la procedència del peix, potser estigués en mal estat. Et contesta que és peix del dia, que tu mateix pots anar-hi a la llotja a comprovar com l’amo del restaurant l’adquireix tots els dies. Ningú et garanteix que siga bo, però si que ho és. Tu mateix pots comprovar-ho. Et comenta que els grans gourmets sempre demanen peix per dinar. Com què necessiten certa garantia de qualitat pel seu estatus social, paguen un notari per què comprove tots els dies al port que, efectivament, el peix és bo. La resta de comensals s’aprofiten d’això, doncs el notari no garanteix únicament el peix dels més exigents, sinó que revisa tots els contenidors que passen per la llotja.
A més, a més, afegeix: “O és que potser pots comprovar la procedència de la carn? Saps, qualsevol pot pescar el seu peix i menjar-lo com més li agrade. En canvi, l’empresa que controla la carn no permet cuinar-lo d’altres maneres que no siguen les que ells mateixos et diuen. Ni tan sols diuen quin animal és el què estàs dinant. Et sembla normal? Si la seua carn és tan bona, què amaguen?.
“Una vegada t’has acostumat a netejar el peix d’espines, encara que trigues una miqueta més en dinar, et quedes més a gust. Insistisc, et donaré un cop de mà si ho necessites fins que t’acostumes. No entenc com pot haver-hi gent que pague per eixa ¿carn?”. Li recordes que molta gent se’n va sense pagar. “És clar que pots anar-te’n sense pagar. Però podent menjar un bon peix, no menjaria eixe estofat tot i que me’l regalessin. Si ho proves, ho entendràs”.
Què vols triar per dinar?.
Manifest de SoftCatalà sobre programari lliure
