Ideari

Jose María Bush López

Segons les paraules de Josep Maria Bush (Ánsar):

En cuanto al sentimiento antiamericanista que existe, en opinión de Álvaro Vargas Llosa, en el mundo occidental, Aznar indicó que para algunos es "políticamente correcto" ser antiamericano.

También defendió a EEUU, de la que dijo que es una "superpotencia", e indicó que es la "expresión del libre mercado, la democracia, la libertad de pensamiento, la prosperidad y la estabilidad".

A su vez, señaló que las amenazas que penden sobre EEUU son "las de aquellos que quieren destruir este tipo de sociedad occidental y de los que quieren construir 'contrapoderes'".

Asimismo, destacó que el mundo "está mejor ahora sin Sadam Hussein" y que algunos regímenes del mundo musulmán "están encantados" con que ya no esté en el poder.

Tras destacar que EEUU "salvó" a Europa después de las últimas dos guerras mundiales y la guerra fría, dijo que lo más importante es ayudar a Cuba en su transición hacia la democracia, "no de Fidel Castro a Raúl Castro".

 

M'agrada molt sentir a la gent de dreta que "s'imagina" com és el pensament de la gent que no pensa com ells. Realment no es tracta de que una cosa siga millor o pitjor. En general, però, he observat que hi ha molta gent -entre eixa gent, l'Ánsar- que es pensa que dedueix correctament com pensen els altres. Aquest pensament es bassa en les seues conclusions limitades d'una manera molt greu pel seu pensament. No saben mirar més enllà -això també li passa a molta gent "d'esquerres"-.

És a dir, Ánsar dedueix que ésser antiamericà significa estar en contra dels ciutadans, empreses, govern i tot allò que prové dels EEUU. Primerament dir que "antiamericà", per molt estesa que estiga la parauleta, no es refereix únicament als EEUU, sinó que es refereix als EEUU, Canadà, Mèxic, Guatemala, Bolívia, Colòmbia, Brasil, etc.

AMÈRICA NO ÉS CAP PAÍS.

Per altra part, no hi ha realment ningú que siga "antiamericà". Ni tal sols "antiestadounidens". No. Si hi ha una cosa amb la qual no hi estem d'acord és amb la globalització i el que suposa. És en eixe punt quan ens confonen amb "antiamericans": perquè hi ha moltes empreses que entenen la globalització com l'extensió del sistema de vida i econòmic dels EEUU a la resta del món.

Amb això no estem d'acord.

La ignorància de la gent de dretes tancada -estil Ànsar-, que es pensa que la forma correcta de pensar és la seua i qui es mostre contrari a les doctrines liberalistes i econòmiques que ells promouen és un "anti-sistema", "antiamericà", etc., dita ignorància és exagerada. Sobretot quan s'arriben als punts del senyor Ànsar.

Realment, després d'un temps s'ha pogut descobrir qui ens ha governat durant huit anys.

Ningú no vol destruir la "societat occidental", els temps bakuninistes passaren, el que passa és que molts ens mostrem en desacord amb el model de globalització comentat. La nostra riquesa és producte de la pobresa dels països que vam empobrir, el model de globalització potser no els faça més pobres, el que sí farà és que el control d'eixos països estiga sota les empreses que el desenvolupen.

El meu amic Javi diu que "deixem-los estar" i en molta part té raó. Sembla que ajudar-los pot convertir-se simplement en remoure la merda que vam deixar el seu dia. No tots som iguals, no. Els principis universals no són universals, no hem de voler que ho siguen. La riquesa es bassa en la diversitat, de llengües, de cultures. Som diferents. No hem de fer que tots siguem iguals. No és el mateix convivència que assimilació.

Els valencians no havien d'assimilar la cultura castellana, només havien de conviure amb ella. No haver-ho fet realment suposarà la desaparició.

Els natius d'allò que ara diem "Hispanoamèrica" van ser forçats, i ho continuen sent, a ser com els espanyols de l'època.

Ara que se suposa que "no hi ha guerres" d'aquell tipus, per què els pobles han d'assimilar una cultura "universal"?. Eixa cultura és la nostra i no és ni millor ni pitjor, però realment continuem pensant que allò que es diferent no està bé i que hauria d'ésser com nosaltres pensem. El millor exemple: com veiem als musulmans. Ens pensem que la seua cultura és massa religiosa i doctrinal, que són masclistes i que són... jo què sé. Tot això són judicis fets des del nostre punt de vista. I allò que no hem de fer és intentar canviar-los. Si han de canviar, ja ho faran ells.

No se suposa que és així com realment aprenem, per nosaltres mateixos?.

En fi, el fardatxo aquest de l'Ànsar ja es podria perdre al mig de l'oceà. Al menys així ens mostra qui és i què vol.

Discriminación electrónica

Pues como lo oímos.

La no implantación del Software Libre en las administraciones públicas, sobre todo en el ámbito de la educación, conlleva que aquellos ciudadanos que deban presentar documentos en formatos electrónicos estén restringidos a aquellos formatos que utiliza la administración.

Por ejemplo, un documento Word. Para poder crear o leer un documento tipo ".doc" es necesario tener el programa Microsoft Word que, junto con todo el paquete Office, tiene un precio mínimo de 150€.

De todos los usuarios que tienen instalada la suite MS Office en su ordenador, ¿cuántos han pagado por ella?. Ciertamente muy pocos. Yo no conozco a ninguno. Esto significa que la gran parte de usuarios son piratas, delincuentes, LADRONES, como le gusta al Gobierno llamar a los que copian programas sin el consentimiento de su autor.

El Gobierno usa MS Office y otro software que requiere licencias de pago. El Gobierno fomenta en las escuelas el uso de Microsoft Windows y el uso de programas de pago. El Gobierno fomenta que los usuarios tengamos que comprar estos programas para poder comunicarnos de forma directa o indirecta con él. Y cuando no tenemos dinero para comprarlos, los robamos.

Y el Gobierno nos llama con toda razón, LADRONES. Nos obliga a robar para poder comunicarnos.

Y no nos enseña que hay una alternativa. La ignora. Existen programas que tienen licencias libres y que en muchísimos casos son totalmente gratuitos. Con ellos la gente podría comunicarse con el Gobierno de forma igualmente eficiente y muy probablemente mucho más segura. OpenOffice y el formato ".odt" es el mejor ejemplo. Pero el Gobierno lo ignora.

Bajo el lema de "ser neutros ante las distintas alternativas", el Gobierno elige la alternativa que nos perjudica y que nos obliga a ROBAR.

La ÚNICA alternativa que nos hace a todos iguales frente a las nuevas tecnologías es el SOFTWARE LIBRE.

Por eso, así debe especificarse en la
LEY DE ADMINISTRACIÓN ELECTRÓNICA


Hacer vuestros comentarios. Podéis dar vuestra opinión y fomentar de verdad el uso del Software Libre para que esta sea una Sociedad Libre.

Si alguna vez...

Si alguna vez alguien del PP os dice que ZP miente, vosotros le decís que sí, que ZP es cierto que miente, pero que el PP también (y entonces le enseñáis este video):

 

Y juntos podéis decidir que ya vale de mentiras y pensar en votar a otros partidos o votar en blanco.

Una nació, una selecció

Prohibit. Aquest anunci ha estat prohibit perquè, diu un jutge, fomenta l'exclusió i l'enfrontament entre els joves.

Jo, ni estic a favor ni en contra. Però no deixa d'ésser contradictori que es prohibisca una campanya publicitària que el que demana és tindre veu pròpia com a selecció. L'anunci el podeu veure amb els vostres propis ulls:

 

Ben és cert que podem discutir el "no" amb el ditet del xiquet amb la samarreta de la selecció espanyola. Tot i així, però, em sembla que tot això és més a causa de que acceptar seleccions catalanes (i vasques i qualsevol altra) es pensen que és una forma més de "trencar" Espanya, simplement pel fet de que això "pot ser un pas endavant cap a la independència".

I això no és cert. Podem veure el Regne Unit, on hi ha una selecció escocesa, una altra anglesa i una irlandesa del nord... i són una confederació. En fi, tot siga pel pensament únic i una única identitat: la espanyola.

Relacions

Anit un amic del grup, en un context que no vaig arribar a comprendre del tot, va dir:

"Una relación entre dos personas es un contrato de tiempo determinado que no reporta beneficios a ninguna de las dos partes"

Més enllà de la realitat objectiva o no d'aquesta definició provinent d'un que probablement va estudiar Dret, em va fer pensar. Realment poc tenia jo a dir, massa "sensibilitat" és la meua com per a rebatre aquesta definició. Alguna xorrada vaig dir, però. Tot i així, em fa pensar.

Què és una relació depén de cada persona. I no sols això, depén segons amb quina persona s'estiga. Si parlem de contracte, és sempre verbal i els acords són, en general, les percepcions que té cadascú de què vol i què no vol en una parella. Què vull jo?. Fidelitat i respecte. Sempre tenint en compte que hi ha amor-afecte. Evidentment, si no hi ha un amor-afecte... quin sentit té mantindre la relació?. És clar que cadascú pot tindre unes o altres raons, jo només parle de les que jo en tinc, que perfectament poden canviar.

Supose que, al cap i a la fi, cal despegar-se d'aquella visió de l'amor etern i les relacions ideals que sempre, d'una o altra forma, hem rebut com a models de l'entorn. Perquè aquesta visió és absolutament falsa. Dubte que mai n'haja existit alguna cosa semblant. Però això no és dolent, de fet, és molt més interessant que l'amor i les relacions siguen difícils, que puguen no ser eternes i que no hi haja un "amor universal" al qual tots hem d'aspirar. També potser que hi haja que no ho considere molt més interessant, jo només parle des de la meua humil opinió basada en la meua relació i en les relacions dels que m'envolten.

Admetre que les relacions no siguen ideals no vol dir que llancem tot per la borda i prenguem una posició totalment escèptica al respecte, simplement cal admetre que les coses poden no ser com sempre hem pensat. Jo sé que potser la meua relació no dure tota la vida, però no visc la relació bassant-me en això. Jo m'estime la meua parella i tenim plans de futur, i tenim idees junts de què hem de fer ara i què potser farem més endavant. Sabem que les coses poden canviar, i no precissament perquè la relació s'acabe, sinó per altres moltes coses. Supose que saber amotllar-se a cada situació i a cada canvi de la vida és la clau per no ser infeliços. No dic "per ser feliços" perquè això de la "felicitat" em sembla una "gilipollà", així de clar. El que s'ha d'evitar és l'amargament continu perquè un no siga "feliç", simplement hem d'aconseguir estar satisfets del que som, eixa també potser és la clau.

Aprendre que tot allò que sempre hem pres com a veritat potser no ho siga, no vol dir fer "borrón y cuenta nueva". Aprendre això significa que hem d'afegir els nous coneiximents i experiències a allò que ja sabíem.

Si bassem la nostra relació en el pensament de que un dia s'acabarà, segurament s'acabarà.

Si bassem la nostra relació en altres coses, potser també s'acabarà. Qui sap.

 

¿Dónde tengo que firmar?

Estat de por

M'estic llegint un llibre d'un autor que ara no me'n recorde (vaig portarme el llibre ahir per a llegir una miqueta abans de l'examen). El llibre es diu: "Estat de por" i és dolent, és eixe tipus de llibre que a més d'estar escrit malament, la història no se la creu ni sa mare (no pel fet de que facen coses que siguen impossibles, sinó perquè l'autor no ho explica bé).

Bé, al cap i a la fi, hi ha una cosa molt important al llibre i és a la cosa en la que s'ha bassat per escriure'l: donar per fet que tot allò que veiem a la Televisió (concretament sobre el canvi climàtic) és veritat. Cada vegada que hi ha un huracà, que les temperatures pujen o que hi ha qualsevol catàstrofe, a la televisió s'aprofita per dir que això és conseqüència del canvi climàtic.

Cal dir que la natura no és un mecanisme estàtic i que mai canvia, ben al contrari, és un mecanisme dinàmic que no deixa mai de canviar. Bé, supose que això ja ho sabem, i que sabem que suposadament el que suposa el canvi climàtic és una acceleració d'eixos canvis que es produeixen a la natura escalfant més ràpid la Terra i extingint espècies, fent pujar el nivell del mar, provocant indirectament catàstrofes, etc, etc.

Està aquesta teoria feta amb una bona base científica? És cert que el nivell de l'aigua puja cada any? És cert que ara es produeixen més catàstrofes que en temps passats? És cert que la temperatura de la Terra puja i que els pols sud i nord s'estan fonent?

Doncs el llibre que m'estic llegint ho posa en dubte. Mostra l'evolució de les dades de temperatura, de CO₂, del nivell del mar... i realment sembla que, com a mínim, no és tan clar que "l'escalfament global" existisca de debò i que siga la causa de catàstrofes i demés coses. De fet, hom diu que el nivell del mar, en comparació amb el que es va preveure ja fa 20 anys, no ha pujat 10cm o 1cm cada any, n'ha pujat 0.03 centímetres cada any! i per molt que es diga que "al cap i a la fi, ha pujat", això no demostra res. 0.6cm en 20 anys no és significatiu, potser conseqüència d'un cicle i potser que en uns llocs haja pujat i en d'altres no, o haja baixat.

Respecte a l'augment de la temperatura global i la relació amb el nivell de CO₂ tampoc és tan clar, les grans ciutats com per exemple Nova York han pujat la seua temperatura en més de 6 graus en 100 anys. Però poblacions properes (a 100km), no han pujat quasi la seua temperatura en eixos mateixos 100 anys. Llavors... què és més probable? que la temperatura haja pujat a Nova York perquè la població ha passat de 100.000 a 6.000.000 d'habitants augmentant la quantitat d'energia utilitzada, augment de cotxes, etc, etc o és més probable que siga per l'augment de CO₂ arreu del món?.

Sembla clar que potser "l'escalfament global" no ha sigut la causa.

Sembla que potser que les catàstrofes que avui en dia es produeixen siguen més o menys les mateixes que fa cent anys.

Sembla que potser, en realitat, la temperatura global no augmenta, els pols no es fonen, el nivell del mar no puja, etc, etc.

 

No heu pensat mai que potser això no siga veritat o s'haja exagerat?

 

El llibre diu que a partir de 1989, amb la caiguda del comunisme, la por a una "guerra mundial" va desaparèixer. I, curiosament, uns mesos abans d'aquell novembre, va començar la campanya seriosa sobre el perill de destrucció del món que ens envolta per causa de l'escalfament global.

Per això l'autor parla d'Estat de por, perquè la por ens fa més controlables.

Potser siguen veritat o mentida les dades que dóna, però les persones més segures del món: els que viuen als EEUU sembla que són els que tenen més por i tots coincidim en que semblen molt controlables.

Un exemple. Fixeu-vos en aquesta gràfica de la temperatura del mar (supose que és una mitjana de tot arreu, podeu veure-la més gran punxant a sobre):

Sembla que ha puja la temperatura molt, eh?. Doncs en 100 anys ha pujat... 1ºC!!. És cert que sembla que des del 1980 fins al 2000 ha pujat 0.5ºC, crec que això serveix com a mínim per pensar que no és tan clar que hi haja un escalfament global que farà que el clima canvie sobtadament. S'ha de tindre en compte que a la natura hi ha cicles, i que aquesta gràfica que es pot presentar com a base del canvi climàtic, en realitat no deixa res assegurat. No deixa tan clar que realment el canvi climàtic siga degut a l'augment de CO₂. 

Ho posem en dubte al menys? (si ho posem en dubte, després s'ha d'investigar una miquete, eh?) 

Novament, 1984.

Limitació

Això és d'alguna forma continuació d'aquest altre... Ciencia y Religión

___________________

Continue pensant en la relativitat de les coses. L'altre dia seguia pensat sobre la relativitat de pensar/creure en un ésser superior.

És curiós que no conega cap cultura que no haja fet culte a cap tipus d'ens ja siga abstracte o material. Realment sembla que el culte no és el principi mateix, sinó la conseqüència de la cerca de l'ésser humà per intentar explicar el món que l'envolta. Quan no trobem explicació és quan comencem a cercar raons que estiguen per sobre de la raó mateixa. I llavors és quan es creen els cultes a allò que no podem explicar.

Cal preguntar-se si tot és explicable. Si, com al llarg de la història s'ha pogut veure, els fenomens de la natura poden explicar-se. I és que, realment, la natura no és gens fàcil d'explicar. Avui en dia només podem explicar fenòmens que tinguen un nombre limitat de variables. Aquells fenòmens on intervinguen massa variables són quasi inexplicables més enllà de certes suposicions o prediccions basades en models més simples o principis considerats universals -limitats, és clar-.

És a dir, recopilant, tenim per un costat que totes les cultures creuen en un ésser superior -suposadament perquè no troben hi ha coses que no es poden explicar- i, per altra part, una ciència molt limitada que intenta, de mica en mica, explicar el món que ens envolta.

És important adonar-se de que la ciència està molt limitada. Tot i que el món que ens envolta és ciència, està bassat més en la pràctica que en l'explicació teòrica de les coses, sabem que això funciona perquè l'experiència ens ho ha mostrat així: sempre que fem això, passa això. I és quan ix la ciència com a estudi: intentant explicar per què quan fem això, passa això. És molt probable que tot puga ser explicat on explicar significa, a nivell científic, descriure. És molt probable que puguem descriure tota la natura, però per ara no sabem res. En comparació amb tot el que podem saber, estic segur que d'allà com estavem milers d'anys fins ara, el percentatge aprés de com és la natura és mínim. Realment, allò més important no és descriure la natura, és plantejar-se-ho. Plantejar que això pot ser descrit sense haver d'assignar la raó del funcionament a un ésser superior que d'una forma inexplicable faça que siga així: que quean passe això, passe això altre per causa divina.

L'explicació científica de la natura no té res a veure amb l'explicació religiosa. Els métodes no són els mateixos i l'aplicació dels resultats no tenen res a veure. La ciència només es fica amb la religió quan explica allò que la religió va intentar al seu dia sobre la natura mitjançant eines sobrenaturals. Ja fa molt de temps d'això.

El conflicte actual es centra sobretot als EEUU amb l'aplicació del "Disseny intel·ligent" com a teoria equiparable a la "Evolució de les espècies". Potser que l'evoluciò de les espècies estiga completament equivocada, potser que realment nosaltres siguem desdendents de les mosques, qui sap. Però els principis que s'han utilitzat per explicar aquesta qüestió varien infinitament en cas d'ésser a nivell religiós o nivell científic. Bé, no li pegaré més voltes, que em sembla que ja ho vaig fer l'altra vegada.

 

És important conéixer que la ciència és molt limitada i que, gràcies a que no ho sabem tot, la ciència avança i avancem nosaltres. No parle de tecnologia -no confonem termes, la ciència va més enllà de la tecnologia-, parlem de la necessitat de l'ésser humà de trobar explicació al món que l'envolta. Cadascú pot trobar l'explicació que vulga, però... quines explicacions són extrapolables i poden ser acceptades com a "aproximadament veritables" per tothom?.

La ciència no pot explicar Déu. Perquè Déu és molt més enllà de la ciència. I això a la ciència no l'interessa.

Tornem

Més suaument, amb menys intensitat...

 1984, últim capitol.

Guerra

GUERRA A LA GUERRA POR LA GUERRA

Guerra a la guerra por la guerra. Vente.
Vuelve la espalda. El mar. Abre la boca.
Contra una mina una sirena choca
Y un arcángel se hunde, indiferente.

Tiempo de fuego. Adiós. Urgentemente.
Cierra los ojos. Es el monte. Toca.
Saltan las cumbres salpicando roca
Y un arcángel se hunde, indiferente.

¿Dinamita a la luna también? Vamos.
Muerte a la muerte por la muerte: guerra.
En verdad, piensa el toro, el mundo es bello

Encendidos están, amor, los ramos.
Abre la boca. (El mar. El monte.) Cierra
Los ojos y desátate el cabello.


                                             

El que som

Ahir a la nit vaig estar parlant amb el meu millor amic sobre un tema que últimament -els darrers anys- ens afecta a tots, al menys a tots els que vivim a zones on la construcció que canvia el paissatge és molt present.

I és que el tema prové concretament de la pregunta bàsica: qui som?.

Realment som records. Poc més, si no hi ha records, no hi ha res. I els records solen tindre una base física, en el meu cas i el del meu millor amic són els descampats que hi havia al voltant de les nostres cases, l'institut i l'escola del poble. Els carrers on hem crescut, els nostres avis, els nostres pares. Les muntanyes, la mar.

Cada vegada que perdem físicament alguna cosa és com si perdérem una part de nosaltres. Una amputació, com diu el meu millor amic. Perdre el pare o els nostres avis son amputacions, els records deixen de tindre una base física i només la nostra memòria els manté. Tot i així, amb el temps anem perdent-los.

Hi ha (hi havia) un descampat al darrere de casa del meu amic on hem passat gran part de la nostra joventut. Hi havia una bassa, molts camins per on anàvem amb bicicleta, era el nostre camí de pas cap a casa. Era també una icona de la por que teníem a passar-hi a la nit. Era moltes coses.

Hi ara no hi ha res. Ara hi ha carrers a on dins de no molt de temps hi haurà cases i gent ignorant del que allà vam viure els meus amics i jo. Ara aquell descampat és al nostre record.

 

I és que cada vegada que canviem un paissatge amb la construcció hi ha algú que perd part de si mateix. No sé si som més rics com a persones si en tenim o no eixos records que d'altres no en tenen. Es produeix novament la contradicció d'acceptar aquest món que canvia constantment i del qual nosaltres també hi formem part inexorablement i adonar-nos-en al mateix temps de que al camí anem perdernt-nos a nosaltres mateixos, part dels nostres records.

Què passa quan després de 30 anys tornem allà on vam néixer i el que hi ha no és pas allò que hi recordàvem i veiem que tot ha canviat?.

És clar que la vida ens porta nous records i que cada lloc que visitem ens deixa més de nous. Som éssers canviants i sembla que el que vam ser ja no ho serem mai més i el que som deixarem de ser-ho aviat.

Supose que hi ha un moment a la vida, quan ja no ens identifiquem amb el món que ens envolta, en que la nostra existència deixa de tindre sentit.

 

En aquest article hi ha certa relació: Article relacionat

Canal 9 i el valencià

Això vaig escriure-ho ara fa un temps... i no sé per què no ho havia penjat. Bé, ho pose i ja ho ampliaré més endavant:

 

No sóc valenciano-parlant, però tinc interès amb la llengua que van parlar els meus pares i la llengua que es parla a quasi tota la franja mediterrànea d’Espanya.

Aquest curs he pogut aconseguir una beca per tal de fer la mobilitat des de la Universitat d’Elx fins a la UPC, a Catalunya. És cert que la major part dels catalans veuen normalment la TV3, “la teva”, com diu una campanya de no fa molt de temps. Tot i que a Alacant també podem veure la TV3, aquest any he pogut dedicar-li més temps i comparar-la amb la Televisió Valenciana.

Es podria comparar en continguts, en qualitat, en formes i ideologia... però això ho deixe a un costat per ara. La gran diferència és la llengua: i no es el fet de que allò que es parla a València siga diferent d’allò que es parla a Barcelona. La qüestió és una altra: la llengua predominant en Canal 9 és el castellà, sobretot quan es tracta d’hores punta. A TV3, un contingut en castellà és extraordinari.

Potser diguem que cadascú té el dret de fer la televisió que vullga, no ho dubte. Canal 9 diu que a la seua programació hi ha un percentatge molt gran de continguts en valencià, però que ha d’haver-hi pluralisme.

Pluralisme.

TV1, TV2, Telecinco, Antena3, Cuatro, Localia... són canals íntegrament (excepte l’informatiu regional de TVE) en castellà.

Canal 9, l’única televisió en valencià (descomptant que la TV3 es veu a la Comunitat Valenciana però no hauria de veure’s), té un contingut del 70% en valencià (diuen i no s’ho creuen ni ells).

Fent uns comptes, de 7 canals:

24x7=168 hores/dia de televisió

24x0.7=16.8 hores/dia en valencià

És a dir, un 10% de les emissions a la Comunitat Valenciana són en valencià. Això no és pluralisme lingüístic, sinó televisió castellana amb una petita molèstia en valencià.

 

Decepció

Fa uns dies vaig veure per primera volta un anuncia que em va deixar la pell de gallina.

A l'anunci ixen dos joves. Un d'ells diu que fa molta calor i que engegarà l'aire acondicionat. Llavors l'altre jove li diu que "molt bé, malgastem l'energia". El jove que anava a engegar l'a/c comença a parlar i diu: "està bé, apaguem-ho tot". Deixem d'utilitzar l'energia. Aleshores haurem de deixar les ciutat perquè ja no tindrà sentit viure-hi. Haurem de tornar a viure com els nostres avantpassats".

L'altre jove diu: "D'acord, engega l'aire, malgastem l'energia i... saps que pasarà?, que s'acabarà. I tot s'apagarà i no podrem utilitzar l'energia. Aleshores haurem de deixar les ciutats perquè ja no tindrà sentit viure-hi. Haurem de tornar a viure com els nostres avantpassats".

I l'anunci acaba amb:

¿QUÉ HACEMOS?

I llavors et posen la dirección www.sostenibilidad.com.

He fet una visita a la web i no està gens malament. Sembla "sincera". L'anunci podeu veure-lo a la mateixa web.

Era una mica estrany que l'anunci isqués a una hora punta i durés una bona estona. Algú havia pagat molts diners. Vaig comentar-lo per alguns fòrums i llavors vam veure qui era al darrere:

 

Acciona - "Pioneros del desarrollo y la sostenibilidad"

Ho sé perquè, si fem un whois a la direcció, surt el nom d'acciona com a propietària:

http://www.dnsstuff.com/tools/whois.ch?ip=www.sostenibilidad.com

 

Supose que es refereixen a la sostenibilitat amb que han construit al País Valencià.

Si algú llegeix això... que ho diga a la gent. O no?.

El experimento

Hui he vist "El experimento".

Primer dir que em sorprèn no haver conegut abans aquesta pel·lícula. Més enllà de la "profunditat" del tema, la pel·lícula en si està ben feta, amb una trama interessant bé desenvolupada i desenllaçada. Em resulta curiós no recordar si la pel·lícula va tenir cert "impacte" o no quan es va estrenar a Espanya.

Des del principi s' aprecia el per què de la separació entre uns individus i altres (guàrdies i reus), sembla bastant clar que els guàrdies tenien un perfil relacionat amb la direcció de persones i per tant amb una certa estima per l'ordre i les "coses ben fetes". Supose que els que reuniren certs requisits serien guàrdies i la resta, presos (em referisc a que el que es pretenia era veure qui podia ser guàrdia i no definir qui era guàrdia i qui pres). Bueno, és una suposició.

Supose que voler que les coses estiguen "en ordre" no sol ésser un problema. El problema arriba quan l'"autoritat" es dóna a un individu per establir l'ordre. Però com "l'ordre" és com "la justícia", és a dir, IDEES a l'estil Platònic, la influència de l'home vicia aqueixos conceptes pel fet d'ésser home. L'"autoritat" hauria d'éser donada a individus "selectes" i que pogueren considerar-se el més imparcials i el més lògics possibles: en la pel·lícula, qui tenien l'autoritat al final no trobaven altra forma d'imposar-se que mitjançant la violència i la humiliació.

Potser això falla al nostre "sistema de l'ordre", i potser és el que pot ser que reivindique la pel·lícula. No conec la situació a presons reals, no conec l'actuació de l'autoritat en casos "durs". Però sí tinc moltes vegades la impressió que policies i guàrdies civils tenen un cert "tarannà de superioritat" que no m'agrada. Però també entenc que moltes vegades aqueix "tarannà de superioritat" és l'únic que serveix per poder mantenir l'ordre en certes situacions perquè els "desordenants" (no vull anormenar-los delinqüents, ja que seria només un menut grup del total de factors que "trenquen" l'ordre) no se'ls posen xulos.

Ara bé, probablement no hi ha alternativa i el sistema de l'ordre arriba a aqueixos casos extrems i no podem evitar-lo. Per tant... quina és la solució?. La solució seria que no haguera d'haver-hi cap sistema de l'ordre, perquè el sistema en sí està corromput. "Tots hauríem d'ésser ordenats".

Però llavors estaríem en un món anàrquic i meravellós on tots respectaríem les nostres llibertats i seríem feliços i menjaríem perdius.

Com la vida mateixa...

Per tant, ja que l'home és imperfecte, els seus sistemes són imperfectes i és quasi impossible evitar casos a la realitat similars als de la pel·lícula (que segur que n'hi ha de molt molt més forts).

Es tracta de vigilar als que vigilen. I potser es tracta de tancar els ulls i no fer cas. Es tracta, al cap i a la fi, de seguir sent incoherents a una cosa més no?.

 

• El experimento
• El experimento: la naturaleza humana a examen

Decid NO

Comentario a la siguiente noticia:

http://www.elmundo.es/navegante/2006...148555628.html

Lo que viene a decir es que windows va a crear un nuevo formato de imagen llamado "windows media foto" (supongo que .wmp o algo parecido).

La cuestión es que todo esto supondrá un problema para nosotros, los usuarios. Explico por qué:

El uso de formatos digitales "patentados" conlleva a que cada programa que quiera utilizarlos deba adquirir la licencia necesaria para ello, por lo que implica un pago (no por el usuario, sino por el creador del programa) y si no, dicho programa, no podrá utilizarlo.

Pongamos un ejemplo: la música.

Existen varios formatos digitales de música: mp3, aiff, ogg, wma, etc.
Para poder reproducir wma hay que utilizar Windows Media Player. Muy bien, todos tenemos ese programa, no hay problema. Ahora bien, si queremos reproducir aiff, habrá que hacerlo en ITunes, porque es un fomato cerrado de Apple.
Mp3 y Ogg, aunque no son "libres", se pueden escuchar en prácticamente todos los reproductores.

¿Cuál es la diferencia entre estos formatos?. La que el usuario puede percibir es nula. Sin embargo, cuando nos compramos un "mp3", si el fabricante no ha pagado a Microsoft, no podremos escuchar wma y mucho menos aiff (porque también hay que pagar a Apple). En ese sentido, la guerra de formatos nos perjudica: porque utilizar ITunes significa tener que utilizar el IPod por ser el único que reproduce aiff. O tener que comprar reproductores que reproduzcan wma porque si no... hay que joderse.

Entonces, ¿qué podemos hacer?. Muy simple, escuchar siempre mp3, porque es un formato mucho menos "cerrado" que los formatos de windows y Apple. Para "arreglarlo", simplemente desde las opciones del Itunes o del Windows Media Player, se puede elegir "extraer" las canciones en formato mp3 en lugar de en formato wma. Así nos aseguramos que sea reproducible en cualquier reproductor y no sólo en los que "hayan pagado a windows".

¿Nunca os ha pasado que no podéis escuchar una canción por el formato de la misma?. Seguro que sí.
Y seguro que con los videos igual. Existe el formato "Windows media video" (wmv) y el formato de QuickTime, el .mov, que son más de lo mismo: cojoneros y que nos OBLIGAN a utilizar su software cuando no tiene por qué ser así.
En sus respectivos sistemas operativos, tanto Windows como Apple aprovechan para que tengamos nuestros videos y canciones en sus formatos, cosa que luego nos supondrá comeduras de cabeza para "transportar" esos archivos y escucharlos o verlos en otros ordenadores.


Desde linux esto es más comprobable: linux trabaja bajo software libre y los reproductores son todos libres y tienen que funcionar con formatos que sean más o menos libres. Por tanto, en cuanto uno se encuentra con formatos "cerrados", es dificil utilizarlos. Y los programadores que han creado programas libres para verlos se han visto acusados de piratas y demandados.

Es decir, Windows y Apple tienen un monopolio que conforme más crece, más monopolio es y menos oportunidades dan a los demás para que se desarrollen. Y los usuarios se "acomodan" y no quieren nada que no sea Windows o Apple. Y ya ni siquiera se trata de cambiar de Sistema Operativo, sino de lo que se ha estado hablando: de "por vagueza", no preocuparse de que los formatos que utilizamos sean lo suficientemente abiertos como para poder utilizarlos en cualquier ordenador.

Por eso, Microsoft pretende así seguir con política monopolística, ahora implantando un nuevo formato para las fotos.


Por eso, yo digo NO. Porque la falta de transparencia de los programas cerrados no nos aseguran nada. Porque Windows utiliza un código que bien podría registrar lo que hacemos sin problemas y espiarnos: no es posible comprobarlo ya que su código está "protegido" y es cerrado.

Por eso, además, yo utilizo SOFTWARE LIBRE. Por eso utilizo GNU/Linux. Bueno, y porque mola. :P

Dret a decidir

Discutint a un fòrum amb una persona me n'he adonat de com explicar la meua posició front als nacionalismes, el dret a decidir i demés coses.

Partint de què hi ha coses a aquest món que canviaran, que la pàtria basada en banderes, himnes i noms de ciutats i països és producte de la imaginació de l'home, quin sentit té sentir-se d'una terra? Ja siga Espanya, Catalunya, València o qualsevol altra.

Comentava en aquest fòrum que allò que m'estremeix quan torne a Alacant és veure el meu carrer, les muntanyes que es veuen al arribar i que puc veure des de ma casa. El carrer de la meua nòvia i tot allò que te a veure amb l'entorn que m'envolta. Si n'hi ha una terra que m'estremeix, és aquesta. No té nom, no té himnes, ni banderes. Allò que m'estremeix de veritat té més a veure amb la terra... i amb allò que jo he viscut a ella.

A l'igual que ara Barcelona m'estremeix i l'aprecie, perquè ací hi han coses que he viscut i que es guarden a dins del meu pit...

Per això, tenint en compte que els sentiments que hui puguen tindre alguns potser que demà siguen diferents i mai es poden considerar millor o pitjors que els nostres sentiments. Per a mi, la independència no ha d'estar bassada en sentiments patriòtics, sinó en un projecte viable amb uns fins concrets. I per això si algú defensa això i la gent el recolça... per què no permitir-ho?.

On arriben els límits de decisió? Quanta gent s'ha de convéncer?. És clar que el límits haurien de fixar-se. Si l'Estat Espanyol actual és producte més de guerres, dictadures i reignats... Per què no es pot començar democràticament un procés al qual la gent decidisca què vol de la seua terra?.

 Edite per enllaçar amb un altre article que he escrit i que té relació: Article relacionat

Juicios y prejuicios

Este sábado fui a una manifestación en Valencia: a favor de la lengua, de la cultura y de la unidad de las fuerzas políticas contra la política que se está llevando actualmente en la Comunidad Valenciana (o País Valencià).

El mismo movimiento que, en general, fomenta todos estos aspectos suele tenir un punto en común que es la reivindicación de los derechos como pueblo, unos derechos que se perdieron a partir del 25 de abril de 1707 cuando Felipe V ganó la batalla de Almansa y la posterior derogación de nuestros derechos como pueblo.

A pesar del tiempo que ha pasado, todavía hay quien recuerda aquello y los cambios que para la sociedad valenciana supuso. El 25 de abril es actualmente para muchos una fecha para no olvidar y para reclamar lo que se quitó, una fiesta para recuperar nuestra cultura y nuestra lengua y como ya he dicho, también para protestar por la forma en que se desarrolla nuestra tierra.

Personalmente fui a la manifestación motivado por la reivindicación de la recuperación de nuestra lengua y cultura y también para protestar contra quienes nos gobiernan por su forma de "desarrollar" nuestra tierra.

La manifestación estaba llena de banderas catalanas (en referencia als Països Catalans), también había banderas independentistas (hay que tener en cuenta que formalmente lo uno y lo otro no es lo mismo). Ciertamente es normal que lo uno y lo otro estén relacionados, todo tiene sus razones y sus causas que ahora procuraré comentar.

Me lo pasé bien, hablé con todo el mundo en valenciano (cosa que actualmente es imposible en la zona donde vivo y casi imposible en la gran parte del territorio del País Valencià), me puse malo -qué raro- y pude reivindicar algo que últimamente sólo hacía por foros en internet... jeje

 

La experiencia fue buena, cosa que no pasó al día siguiente. La manifestación salió por la televisión y mucha gente no entendía -ni entiende- cuáles son las reivindicaciones, los principios y las razones de dicha manifestación. En general, como hacemos casi todos casi siempre, nos montamos una idea con lo poco que dice la televisión y ahí se queda la cosa. Cabe decir que ante estas manifestaciones mucha gente del resto de la comunidad y del resto de España se monta unas ideas que además de alejarse de la realidad, están llenas de juicios y prejuicios.

Al día siguiente vi a mi hermano por la mañana, él vive en Madrid y allí (y en gran parte de España) tienen una visión muy distinta de la que se pudiera tener en Cataluña, Galicia, País Vasco o la propia Comunidad Valenciana. La cuestión es que su primera pregunta en un tono de "juicio" fue:

"¿Para qué has ido a esa manifestación?"

Le expliqué las razones de la manifestación y le expliqué con cuáles estaba deacuerdo. A lo que él tenía miedo era que yo fuese de los que reivindican aquello dels "Països Catalans". Le expliqué que yo con eso no estaba deacuerdo y él comentó:

"Desde que en el campo del Barça se puso la bandera aquella dels Països Catalans ha surgido un movimiento muy fuerte a favor de ello. Son los catalanes los causantes de estos movimientos."

El tono seguía siendo prejuicioso. A pesar de ello le pude responder que el movimiento a favor dels Països Catalans ni se ha iniciado en Cataluña ni en Valencia, sino en los dos sitios a la vez y cobró sentido y directrices a raíz del libro escrito por el valenciano Joan Fuster: "Nosaltres els valencians", en el que se dejaban claras cuáles eran las raíces de los valencianos.

Aún así, mi hermano insistió en que el movimiento se había avivado a partir de ese partido, habló de lo pasado de moda que está el nacionalismo, que ahora que el mundo se globaliza no tiene sentido... etc etc etc

El tono era el de alguien poco dispuesto a escuchar un argumento en contra de lo que él planteaba y yo no soy una persona que se explique bien ni deje las cosas claras a la primera, así que no discutí más. Tampoco tiene mucho sentido discutir sobre esto con familiares, sobre todo cuando se tienen opiniones contrarias. No digo que tenga o deje de tener razón, pero creo que su visión tan negativa está basada en demasiados prejuicios y no se ha molestado -ni se molesta- en ponerla en cuestión.

Más tarde vi a mi mejor amigo. Él también tiene una idea sobre el tema, más fundamentada, pero sólo en parte. Desde mis ojos lo veía un poco con "desconfianza" respecto a mi "presencia" en la manifestación. Supongo que en un principio él se pensaba que yo iba más por razones independentistas que por cualquier otra razón -no lo sé-. Le expliqué lo mismo que a mi hermano: las razones de la manifestación y mis razones. Mi amigo estaba "preocupado" por si yo iba con las mismas razones que van los Maulets, a él le expliqué que los independentistas no son sólo maulets, que hay gente que tiene una visión más "razonada" y "clara" (y madura) de cómo se debe conseguir un proceso de independencia o de modelo de Estado (un estado confederal al estilo Gran Bretaña). Es decir, para esta gente la independencia o no independencia se trata más bien de un fin que es de alguna forma poder decidir sobre el País Valencià (y demás) sin que el resto del Estado se ponga en contra (al estilo de lo que ha pasado con el Estatut en Cataluña).

Esta última idea es la que más entiendo y que comparto. Sólo que yo creo que la defensa de la cultura, la lengua y el territorio puede hacerse desde un estado federal que ya expliqué en varios sitios. Esta es mi idea de cómo debe ser el país.

Hay una cosa que es la lucha política, y eso debe suponer respetar todas las posiciones. Pueden haber más razones o menos, pero todo el mundo tiene derecho a pensar lo que quiera. No debemos crear juicios y prejuicios con respecto a su forma de pensar, sino en argumentar por qués, pros y contras de su posición.

Aunque yo no esté deacuerdo con el independentismo, no considero que sea algo "atrasado", "pasado de moda", "incoherente porque en un mundo globalizado no tienen sentido nuevas barreras"... no, no considero que esos argumentos fáciles (fáciles porque son los que siempre se dicen) sean válidos, sobre todo porque si se piensan un poco, pierden sentido:

- Atrasado y pasado de moda suele referirse a que los principios del nacionalismo están basados en el pasado. Sí, eso es cierto, pero están basados en el pasado mirando hacia el futuro, no tienen una "visión antigua" del estado, simplemente tienen un proyecto que difiere al actual modelo de estado. Y para llevarlo a cabo utilizan medios democráticos.

- Incoherente porque en un mundo globalizado no tienen sentido nuevas barreras. ¿Se levantan barreras? ¿dónde?. Lo que se hace es querer administrar uno mismo su propio estado. Y además, ¿qué más dá si en el fondo se depende de Bruselas? ¿qué sentido tiene que desde Bruselas se pase por Madrid y luego al resto?. ¿Qué más da que se dé más vueltas o menos?. No se levantan barreras, es un nuevo sistema de administrar una zona que, finalmente, dependerá igualmente de Bruselas.

Para mí estas razones me llevan al federalismo, para otros va hacia el independentismo. Son ideas, y el mundo no cambiará tanto. Para mí lo importante es mantener lengua y cultura. Yo tengo una idea de cómo conseguirlo, otros tienen otra idea de cómo hacerlo. La situación actual no es idónea, el pensamiento homogéneo se extiende sin que nos demos cuenta y todo aquél que se oponga puede sufrir la embestida del pensamiento único.

 

La globalización actual no es homogeneización de culturas, es la invasión de una cultura sobre las demás. Por ello, yo creo que contra esta globalización se lucha defendiendo las lenguas. Porque las lenguas son cultura.

Cites

Fa un parell de dies vaig tindre l’ocasió de llegir un missatge d’una noia que afirmava no pertànyer a cap partit polític (cosa que no pose en dubte) i que ella i uns quants més (molta gent, a dir veritat) estaven recolçant una iniciativa per tal de dir no a l’estatut. La cosa curiosa és que aquesta noia ens preguntava que si l’havíem llegit. És cert que no m’ho he llegit tot, sobretot perquè hi ha coses que m’aborreixen una miqueta, però una visió general sí que tinc. La qüestió és que per a aquesta noia llegir-lo havia de significar adonar-se de què era una merda, de que perjudicava als catalans, etc, etc.

Llavors em vaig enrecordar que tenia un llibre que parla sobre veritats i mentides a prop de l’estatut. Hi havia algunes cites molt bones. Així que ho pose ací perquè no té pèrdua:

ESTATUT DE CATALUNYA. Veritats contra mentides. Ramon Tremosa i Balcells.

"En cuestión de separatismos siempre fueron más los separadores que los separatistas". Camilo José Cela.

"Cada dia crec més en el liberalisme però menys en els liberals". Gilbert K. Chesterton.

"La política, si no la fas, te la fan". Joan Fuster. [aquesta m’agrada molt]

"Quan es parla tant d’igualtat uns acaben sent més iguals que altres". George Orwell.

Idealismo

Ahora que queda poco para acabar la carrera voy pensando que haré después...

 Por una parte quiero aprovechar y aprender idiomas... el inglés por necesidad más que por gusto, pero me encantaría volver con el francés y aprenderlo de una vez por todas. Y tengo curiosidad por el árabe. Supongo que en cierto sentido para intentar comprender un poco más la forma de pensar de todos aquellos que lo hablan.

Por otra parte quiero ser profesor. Pero no sólo profesor, quiero aprender a enseñar a aprender y el gusto por el aprendizaje -por eso lo del idealismo-. Ya sé que ahora todo sigue siendo muy idealista, pero no me enfrento a algo que desconozco, sé que en las aulas de los institutos no reina precisamente el interés por el aprendizaje... y es eso lo que me gustaría conseguir cambiar. Supongo que hoy en día pocos profesores lo son por vocación más que por la "comodidad" de ser funcionario... y supongo que esa es una de las razones (de tantas) por las que enseñanza no acaba de ir bien.

Pero... ¿realmente necesitamos mucho más dinero para una buena educación y para enseñar más y mejor a las futuras generaciones?. Está claro que algo falla, y probablemente sea por culpa de que nuestra forma de ver el mundo va cambiando y el valor de las cosas y las personas va en función de las posesiones y pijadas que se poseen más que de las cosas y las personas por sí mismas. 

En una sociedad cada vez más pobre como sociedad y más rica en cuanto a pertenencias materiales... ¿qué hacer?. La satisfacción de vivir la vida y crecer personalmente es tan lenta y con signos tan poco visibles que la satisfacción inmediata de lo material la oculta. Y al final somos pobres. Somos incoherentes. Somos contradictorios. Porque nos damos cuenta de lo que somos, de lo que podríamos ser... y sin embargo seguimos la misma corriente.

 

Y mi hermano me dice que un profesor gana poco dinero. Que cuando sea mayor y quiera viajar y quiera un coche y una casa... un sueldo de profesor no me lo podrá dar.

Y Manuel, que fue un idealista y ahora es algo más realista, me dice que lo haga, que haga lo que quiera y yo crea que debo hacer. Y sé que se siente un poco culpable por incitarme en cierto modo a que siga mis ideas más que mis "intereses".

He tenido la suerte de crecer en una familia "bien" de dinero. No somos "ricos", pero hemos podido vivir con ciertos caprichos que las familias "normales" (¿en cuanto a sueldo?) no podrían permitirse. Pero aún así creo que mi padre nos enseñó a apreciar lo que teníamos y a no excedernos. Yo nunca me he sentido "por encima" económicamente de mis amigos que tenían "menos". Es fácil decir que no me importa el dinero cuando vivo mantenido. Pero lo cierto es que cada vez soporto menos tener que estar mantenido y me siento contradicho con lo que pienso y la situación que vivo. Así que tengo que acabar la carrera.

¿Idiomas o enseñanza?

Idiomas y enseñanza. Ya me lo montaré para hacer las dos cosas. 

Lo que se presenta y lo que puede pasar

Espero que este anuncio de ETA provoque lo que muchos llevan intentando provocar durante años: ¿qué es España y quién la forma?.

Si el proceso es largo, duro y difícil, significa que van a tener que cambiar muchas cosas en este país para que ETA deje definitivamente las armas. Pero hay que tener en cuenta que no es ETA quien tutelará este proceso.

ETA propone claramente un referéndum en Euskadi sobre la independencia, un referéndum en el que todos los vascos y vascas voten y que tanto el Estado Español como el Francés acepten el resultado.

Eso mismo es lo que desde muchos sectores del Estado Español se lleva reclamando hace años y no se les hace ni puto caso: por eso no es ETA quien tutela ni es el origen del proceso de decidir quién quiere estar con quien, sino que somos todos aquellos que creemos que España "no está bien montada".

Sabemos que si se hace un referéndum en Euskadi, también debería haber uno en Cataluña, Galicia, Madrid, Andalucía y cualquier comunidad o región. Por tanto, lo que tendría que haber finalmente es un giro a esta propuesta: habría que hacer un referéndum sobre España, pero no considerando España como UNA GRANDE Y LIBRE, sino como un conjunto de regiones y nacionalidades.

¿Se puede romper España? Claro que sí, ¿pero por qué mantener unida a España tiene que costar la vida de alguien?.

ETA ya no está exigiendo independencia, está exigiendo el DERECHO A DECIDIR. Está exigiendo un cambio en la Constitución que permita hacer un referéndum sobre la independencia. ¿Por qué le parece a le gente que eso es un despropósito? ¿acaso en QUEBEC no se han hecho ya unos cuantos referéndums sobre la independencia y nadie lo ha considerado como algo más allá que un proceso democrático?. Lo que no puede ser es que cada vez que Euskadi o Catalunya piden algo sobre su autogobierno o su capacidad de decisión se les tache de insolidarias, se lance el grito al cielo y finalmente se pase de ellas como del aire.

Lo que realmente es triste es que tenga que ser ETA quien provoque un proceso que en otros países se provocó de forma democrática y democráticamente se luchó a favor o en contra de cambios.
Lo triste es que sigan siendo los mismos que querían mantener a España Unida en los años 30 los que siguen diciendo que España no puede cambiar y que si cambia, "aténganse a las consecuencias".

Así que no sólo tenemos a ETA amenazando, sino también a ciertos sectores militares que antes que a los ciudadanos, obedecen a la Constitución, y que están dispuestos a que nada la cambie -en cuanto al tema de "España"-.

Se inicia un proceso largo, duro y difícil. Y lo malo es que si la tregua acaba... ¿quién será el siguiente que morirá? ¿una vez muerta esa persona hubiese aceptado que se hiciese el referéndum si así no hubiese muerto?.

La "lucha por la patria" es una droga que se inventó para motivar a los hombres en tiempo de guerra.

La patria, no es nada cuando se está muerto.

La paz es lo único que vale.

Audiències

Ja fa un temps que, llegint els diaris, puc observar que referent als Programes Informatius és Antena 3 qui lidera contundentment a aquest apartat.

 Supose que això es causa d'un moviment dels espectadors de TVE-1 a Antena 3, la causa: el canvi de govern, sens dubte. En realitat, els informatius de TVE-1 segueixen sent tan avorrits com sempre i l'estètica i dinàmica n'ha canviat molt poc... tot i que ara Lorenzo Milà porta els informatius de la nit. Cert és que de la manipulació que hi havia abans a la que n'hi ha ara hi ha un bon tros, tot i que ara també es nota de quan en quan la mà del govern.

Durant l'època del partit popular eren els telediaris de TVE-1 qui comandaven l'audiència. Es podria pensar que hi ha una base de persones -les de tota la vida- que segueixen aquest telediari. Això sumat als qui veien que T5 feia un telediari més d'esquerres i Antena3 no acabava de fer-ho bé, feia que l'audiència més dretana veiés la TVE1.

Amb el canvi de govern s'ha mantingut eixa base d'audiència de tota la vida -posem un 15%- i s'ha afegit gent més d'esquerres que provenia de T5 en general. Els "dretans" que veien la TVE1, amb el canvi de govern -no tant com el canvi de direcció- no han tingut més remei que anar-se'n a veure Antena3.

Don Matías Prats ho fa bé, no es pot negar i els informatius d'antena3 tenen una forma de fer-se que realment enganxa: el to de les veus i la música és més alt que a altres cadenes, tot sembla més "ordenat" que no pas a T5 i menys seriòs que no pas a TVE1. Han agafat una dinàmica molt bona que no és del tot impersonal però tampoc n'és "d'anar pel carrer". Supose que això ha donat un lideratge indiscutible a Antena3 en questió d'informatius fins al punt que aquest cap de setmana (5/3/06) ha aconseguit al telediari del migdia un 27% de la quota total de pantalla!!. Una pasada.

 I això em fa una mica de por. Simplement a nivell polític, perquè estén molt susceptiblement un afavoriment del PP i el "nacionalisme central" i un empitjorament d'altres visions polítiques.

A nivell de diaris no passa el mateix, sembla que EL PAÍS es manté com a líder -tot i que EL MUNDO cada dia avança més-. No ho conec del tot a Pedro J., però la gent em diu que és un mentidé i manipulador de cap a peus, cert és que respecte a "catalanistes" i "federals" no es comporta bé i procura crear un estat d'opinió en contra posant-hi notícies que potser que no estiguen manipulades, però sí dirigides a que la gent veja com de radicals sóm qui no pensem en una Espanya com la que defineix l'actual Constitució.

 En fi, sols és una observació dels fluxes d'audiència dels informatius. Cada cosa té la seua època.