Blogia
Incoherències

El que som

Ahir a la nit vaig estar parlant amb el meu millor amic sobre un tema que últimament -els darrers anys- ens afecta a tots, al menys a tots els que vivim a zones on la construcció que canvia el paissatge és molt present.

I és que el tema prové concretament de la pregunta bàsica: qui som?.

Realment som records. Poc més, si no hi ha records, no hi ha res. I els records solen tindre una base física, en el meu cas i el del meu millor amic són els descampats que hi havia al voltant de les nostres cases, l'institut i l'escola del poble. Els carrers on hem crescut, els nostres avis, els nostres pares. Les muntanyes, la mar.

Cada vegada que perdem físicament alguna cosa és com si perdérem una part de nosaltres. Una amputació, com diu el meu millor amic. Perdre el pare o els nostres avis son amputacions, els records deixen de tindre una base física i només la nostra memòria els manté. Tot i així, amb el temps anem perdent-los.

Hi ha (hi havia) un descampat al darrere de casa del meu amic on hem passat gran part de la nostra joventut. Hi havia una bassa, molts camins per on anàvem amb bicicleta, era el nostre camí de pas cap a casa. Era també una icona de la por que teníem a passar-hi a la nit. Era moltes coses.

Hi ara no hi ha res. Ara hi ha carrers a on dins de no molt de temps hi haurà cases i gent ignorant del que allà vam viure els meus amics i jo. Ara aquell descampat és al nostre record.

 

I és que cada vegada que canviem un paissatge amb la construcció hi ha algú que perd part de si mateix. No sé si som més rics com a persones si en tenim o no eixos records que d'altres no en tenen. Es produeix novament la contradicció d'acceptar aquest món que canvia constantment i del qual nosaltres també hi formem part inexorablement i adonar-nos-en al mateix temps de que al camí anem perdernt-nos a nosaltres mateixos, part dels nostres records.

Què passa quan després de 30 anys tornem allà on vam néixer i el que hi ha no és pas allò que hi recordàvem i veiem que tot ha canviat?.

És clar que la vida ens porta nous records i que cada lloc que visitem ens deixa més de nous. Som éssers canviants i sembla que el que vam ser ja no ho serem mai més i el que som deixarem de ser-ho aviat.

Supose que hi ha un moment a la vida, quan ja no ens identifiquem amb el món que ens envolta, en que la nostra existència deixa de tindre sentit.

 

En aquest article hi ha certa relació: Article relacionat

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres