Incoherències

Ja portem tres dies d'escola d'estiu. Ni dilluns ni dimarts vaig enrecordar-me'n de portar-ne la càmera de fotos.

Hui dimecres sí que le portada... jiji i ja he penjat les fotos. Pode vuere-les ací:

Fotos Escola d'Estiu

També he pujat uns quants videos:

Hui ha sigut ja el quart dia de l'Escola d'Estiu.

I, per ara, deixe per ací la nota (amb intenció de fer un extens escrit pròximament) amb la idea de:

"Més Xaros, per favor"

Supose que tots els que hem fet el curs de matemàtiques a l'Escola d'Estiu estarem d'acord. Sobretot Marga... jiji

Us recomane visitar la pàgina de Xaro:

http://xaro.isnow.org

Per tornar les matemàtiques al lloc que els correspon.

Bé, ja posaré més cosetes...

Ací podeu veure les Fotos de l'Escola d'Estiu XXXI (actualitzat a divendres matí)

I us deixe els videos d'avui (també us avise que pel fet de que siga jo qui graba tota l'estona i pel fet d'estar apegat a la càmera, cada vegada que parle retumba el so... supose que serà per la meua veu magnífica i potent -de vegades molesta-):

Xaro és mestra de matemàtiques, no cal dir moltes coses més. Tot i que hi ha hui en dia molts mestres bons -mestres a seques-, els mestres sense vocació continuen sent un grup massa gran, sobretot a la universitat.

I és que ja som uns quants que estem cansats de que l'ensenyament siga només el compliment d'un programa marcat per... És clar que no tot a l'ensenyament és dolent (válgame Dios, como diría el papa que es troba aquests dies a València), la qüestió és que els mestres han (hem) d'assolir el nostre paper, ésser autocrítics i comprendre que no tots els alumnes són iguals. És a dir, si a una mateixa classe un mateix "problema" o "exercici" és resolt per uns sense cap problema i per altres amb més problemes doncs és evident que per als primers, el "problema" no era un "problema" i potser no els ha servit molt fer-ho; mentres que per als segons el problema pot haver-los fet comprendre alguna cosa que no comprenien a l'hora de resoldre el problema.

Xaro va comentar una cosa que se'm va quedar ben grabada al cap a l'hora d'actuar amb els alumnes:

"Vam fer una experiència a classe. Consistia en fer un tetraedre amb palets i peles de taronja trossejades. Una vegada fet el poliedre havíem de sumergir-lo en aigua amb sabó i fairy i llavors... passava una cosa molt xula. Cadascú va anar fent el seu fins que el primer que ho va fer va pegar un crit... semblava que era una passada. I així vam continuar tots fins que vam aconseguir vore el que passava. Cadascú vam poder disfrutar de veure el que eixia amb una cosa feta amb les nostres pròpies mans.

Quan ho vam aconseguir tots, Xaro va fer un incís. Veieu que no he dit res quan ho ha aconseguit la primera persona?, va dir. Veieu que si n'haguera dit: "fulanito, ix ací i explica als teus companys com ho has fet" haguera parat l'experiència de cadascú i així la resta probablement no haguéreu pogut disfrutar el vostre petit éxit?, va continuar.

I era veritat, al llarg de la meua educació m'he trobat infinites vegades amb aquesta situació a la qual el més ràpid de la classe era reconegut públicament per la seua rapidesa i els altres... doncs havíem d'admirar-lo.

L'escola d'estiu ha durat una setmana. Hem tingut cinc dies per xopar-nos de Xaro i aprendre coses que normalment havíem oblidat o potser mai n'havíem pensat. És clar que es necessita gent com Xaro per obrir-nos els ulls com a mestres i llavors ser nosaltres mateixos noves "Xaros" que "mostren" als demés aquestes coses per tal de fer pensar (no sé com dir-ho, no es tracta de dir que hem "d'ensenyar" als demés, però sí que comencen a tindre un esperit crític sobre la seua actuació amb els alumnes i aprendre així a realimetar-se i millorar, perquè si la societat canvia, per què no han de canviar també els mestres?). Efectivament, no es tracta de fer veure als altres com som de bons, sinó fomentar l'esperit crític i, per extensió, l'ésser pensant.

Si us plau, més Xaros.

Més Xaros, per favor.

Per cert: crida a l'escola d'estiu per a que Xaro repetisca el proper any. Jo la pague, si cal. jeje

Ahir a la nit vaig estar parlant amb el meu millor amic sobre un tema que últimament -els darrers anys- ens afecta a tots, al menys a tots els que vivim a zones on la construcció que canvia el paissatge és molt present.

I és que el tema prové concretament de la pregunta bàsica: qui som?.

Realment som records. Poc més, si no hi ha records, no hi ha res. I els records solen tindre una base física, en el meu cas i el del meu millor amic són els descampats que hi havia al voltant de les nostres cases, l'institut i l'escola del poble. Els carrers on hem crescut, els nostres avis, els nostres pares. Les muntanyes, la mar.

Cada vegada que perdem físicament alguna cosa és com si perdérem una part de nosaltres. Una amputació, com diu el meu millor amic. Perdre el pare o els nostres avis son amputacions, els records deixen de tindre una base física i només la nostra memòria els manté. Tot i així, amb el temps anem perdent-los.

Hi ha (hi havia) un descampat al darrere de casa del meu amic on hem passat gran part de la nostra joventut. Hi havia una bassa, molts camins per on anàvem amb bicicleta, era el nostre camí de pas cap a casa. Era també una icona de la por que teníem a passar-hi a la nit. Era moltes coses.

Hi ara no hi ha res. Ara hi ha carrers a on dins de no molt de temps hi haurà cases i gent ignorant del que allà vam viure els meus amics i jo. Ara aquell descampat és al nostre record.

I és que cada vegada que canviem un paissatge amb la construcció hi ha algú que perd part de si mateix. No sé si som més rics com a persones si en tenim o no eixos records que d'altres no en tenen. Es produeix novament la contradicció d'acceptar aquest món que canvia constantment i del qual nosaltres també hi formem part inexorablement i adonar-nos-en al mateix temps de que al camí anem perdernt-nos a nosaltres mateixos, part dels nostres records.

Què passa quan després de 30 anys tornem allà on vam néixer i el que hi ha no és pas allò que hi recordàvem i veiem que tot ha canviat?.

És clar que la vida ens porta nous records i que cada lloc que visitem ens deixa més de nous. Som éssers canviants i sembla que el que vam ser ja no ho serem mai més i el que som deixarem de ser-ho aviat.

Supose que hi ha un moment a la vida, quan ja no ens identifiquem amb el món que ens envolta, en que la nostra existència deixa de tindre sentit.

En aquest article hi ha certa relació: Article relacionat

GUERRA A LA GUERRA POR LA GUERRA

Guerra a la guerra por la guerra. Vente.
Vuelve la espalda. El mar. Abre la boca.
Contra una mina una sirena choca
Y un arcángel se hunde, indiferente.

Tiempo de fuego. Adiós. Urgentemente.
Cierra los ojos. Es el monte. Toca.
Saltan las cumbres salpicando roca
Y un arcángel se hunde, indiferente.

¿Dinamita a la luna también? Vamos.
Muerte a la muerte por la muerte: guerra.
En verdad, piensa el toro, el mundo es bello

Encendidos están, amor, los ramos.
Abre la boca. (El mar. El monte.) Cierra
Los ojos y desátate el cabello.


                                             

Tornant avui de Tabarca, veient els xalets, pisos, etc, etc que s'han construit al mont que hi ha, he escrit una coseta que està relacionada amb el que vaig escriure l'altre dia:

Lleveu-me els records.

Un a un.

Ompliu-los de ciment

i de llums.

No deixeu que reconega

la meua terra.

Com si la guerra

haguera passat per ella.

No sé si he de fugir

o lluitar.

O quedar-m'hi

i acceptar.

Diumenge passat, el 23, vam celebrar els 24 anys de Javi. Ja som uns quants amb 24 anys... i m'imagine que als 25 hi hauran algunes crisis, jiji.

Vam fer algunes fotos i la veritat és que van eixir molt bé. La més representativa:

I ací tenim el video de l'any: quan Laura se'n va anar a pixar i Javi va perseguir-la per fer-li una foto del seu toto...

També pose algunes de les frases que es van dir durant el dia:

De Lauri:

"Si no chupo, no bebo"

"No me he tocado en ningún momento"

"Chupa Chus"

De Javi:

"¿Estáis cogiendo los mejillones con la boca?"

"Yo primero digo que sí y luego me voy" (en referencia a dejar embarazada a una mujer)

"Cada vez que lo digo, lo pienso y lo veo"

De la Jessi (amiga de la Mamen, enemiga de la Sandra y novia del Isra):

"Tengo agujeros por todas partes"

"Un toto más" (Un to Tomás)

"Dejarme ya de llamarme gitana. Soy persona"

"¡Un toto! ¡coño!"

I de Agus:

"M'ha dao peste a mierda"

Doncs això...