Blogia

Incoherències

S'acaba el curs

Ja només queda una setmana per què acabe el curs... em queden dos exàmens i tornaré novament a Alacant. Ha passat l'any molt ràpidament, amb cada any la velocitat del temps augmenta i cada vegada em costa més adonar-me'n.

Tornaré a ma casa, amb la meua mare. Amb Sua. Amb "Shushi"... i Neus es quedarà a Barcelona i tornarem al mateix punt on hi érem abans: a cinc-cents km de distància, parlant cada nit i veient-nos cada tres o quatre setmanes. No sé com m'ho prendré tornar a la meua vida d'abans. Al menys el meu millor amic també torna a casa i estarem junts, curiosament després de sis anys ell a Altea i jo al poble.

 Tinc molts plans per al proper any. Supose que això fa que no se'm faça molt dur tornar-hi. Ja tinc clar que he d'acabar la carrera quan abans millor, intentaré participar a engiyers sense fronteres de forma activa, ja tinc clar que vull actuar en favor de la llengua i el pas a donar és apuntar-me a ACPV. A més, a més també vull donar clases de matemàtiques i física... i tirar endavant la web de GNU/Linux en català que ara està en proves:

SomGNU

La meua mare s'alegrarà molt de que torne amb ella. 

Prova de vídeo

Això és una prova per veure si hi puc posar videos...

 

Decepció

Fa uns dies vaig veure per primera volta un anuncia que em va deixar la pell de gallina.

A l'anunci ixen dos joves. Un d'ells diu que fa molta calor i que engegarà l'aire acondicionat. Llavors l'altre jove li diu que "molt bé, malgastem l'energia". El jove que anava a engegar l'a/c comença a parlar i diu: "està bé, apaguem-ho tot". Deixem d'utilitzar l'energia. Aleshores haurem de deixar les ciutat perquè ja no tindrà sentit viure-hi. Haurem de tornar a viure com els nostres avantpassats".

L'altre jove diu: "D'acord, engega l'aire, malgastem l'energia i... saps que pasarà?, que s'acabarà. I tot s'apagarà i no podrem utilitzar l'energia. Aleshores haurem de deixar les ciutats perquè ja no tindrà sentit viure-hi. Haurem de tornar a viure com els nostres avantpassats".

I l'anunci acaba amb:

¿QUÉ HACEMOS?

I llavors et posen la dirección www.sostenibilidad.com.

He fet una visita a la web i no està gens malament. Sembla "sincera". L'anunci podeu veure-lo a la mateixa web.

Era una mica estrany que l'anunci isqués a una hora punta i durés una bona estona. Algú havia pagat molts diners. Vaig comentar-lo per alguns fòrums i llavors vam veure qui era al darrere:

 

Acciona - "Pioneros del desarrollo y la sostenibilidad"

Ho sé perquè, si fem un whois a la direcció, surt el nom d'acciona com a propietària:

http://www.dnsstuff.com/tools/whois.ch?ip=www.sostenibilidad.com

 

Supose que es refereixen a la sostenibilitat amb que han construit al País Valencià.

Si algú llegeix això... que ho diga a la gent. O no?.

MP3 i OGG

Fa uns quatre anys, el format mp3 deixà d'ésser lliure i els sistemes GNU/Linux no van poder incloure-hi els medis necessaris a les distribucions per reproduir aquest format. A Bulma van fer un comentari interessant:


"Acabe de seguir en Slashdot una notícia a la que informen que Thomson Multimèdia i l'Institut Fraunhofer Gesellschaft han canviat la llicència de MP3, i ara obliguen també a pagar $0.75 per cada reproductor de *MP3. Es veia vindre que en qualsevol moment canviarien les coses, tant que en RedHat RawHide (una mica així com la Sid de RedHat) ja han remogut els reproductors MP3.
Com era d'esperar, va haver un canvi important en la llicència, que afecta greument al programari lliure, ara és il·legal distribuir reproductors MP3 sense pagar la llicència de $ 0.75 per unitat i un mínim de $ 15.000 per any, el queque qualsevol empresa o canal de distribució (com Xarxa Hat) distribuïsquen programari lliure (i ni tan sols obert) per a reproduir els MP3.

  

 Això sí, la gent que ja s'ha passat A Vorbis no tindrà problemes, ja que el Vorbis reemplaça amb escreix al MP3, i és totalment lliure. Però la historia es repeteix i demostra que qualsevol empresa que posseïsca patents de programari, encara que siguen parts de l'estàndard (el MP3 és un estàndard del MPEG1) poden canviar les seues llicències arbitràriament (us enrecordeu del GIF o del compress? o del mateix Unix de AT&T?) i posar en destrets a tota una indústria. Thomson i Fraunhofer tenen tot el dret a reclamar pagaments sobre una propietat intel·lectual que els pertany legalment (encara que no estiguem d'acord) %[*] però també està clar que no ens podem fiar de cap estàndard queestiga lligat a llicències per fa quasi impossible patents existents.


Encara que tinc els meus dubtes com s'aplicaran les patents de programari del MP3 a Europa, almenys ara com ara que no tenim, però tot el bo s'acaba.
I és d'agrair que gent com la de Vorbis hagen posat tant esforç en l'estàndard obert i lliure. I també tinc sort que tot el que tinc en música en el meu ordinador (que tampoc és molt), ho tinc en format Vorbis

La part positiva d'això és que les indústries lligades a MP3 miraran amb molta més serietat i respecte al projecte Ogg-Vorbis, sobretot ara que s'està treballant amb el Ogg-Theora, possiblement el format lliure per a vídeo. "

Article original: BULMA [data de consulta: 05/06/2006]

 

Ha passat un temps, quatre anys ni més ni menys. Però s'ha de tindre en compte que aquest format no ha avançat molt (quant a nombre d'usuaris) i això hauria de canviar. Recentment he passat tota la meua música en mp3 al format ogg. Pot semblar una mica radical, però és que a GNU/Linux no hi ha manera moltes voltes de reproduir mp3 i sempre hi ha problemes amb els paquets que hi ha que instal·lar per tal de poder escoltar-ne música en aquest format.

En canvi, amb ogg no hi ha cap problema. Qualsevol reproductor a GNU/Linux pot llegir-lo.

A windows la cosa és diferent. Amb l'ITunes no he pogut escoltar-lo, i els altres reproductors no poden o... jo què sé. La qüestió és que no hi ha reproductors lliures que estiguen bé a GNU/Linux. No obstant hi ha un projecte que està en versió molt Alfa que pinta un bon futur:

SongBird

Aniré informant-me més sobre aquest format lliure i vos diré més coses. Per ara, vos deixe una comparativa de formats:

Comparativa

Software lliure per una societat lliure

M'estic llegint el llibre que recull una bona quantitat d'articles i conferències del gurú del Software Lliure: Richard Stallman.  "Desgraciadament" m'estic llegint la versió en castellà perquè la meua germana me la va regalar -crec que no s'ha editat en català el llibre-.

En canvi, el llibre sí que s'ha traduit al català i està en format electrònic. Podeu llegir-lo ací:

http://culturalliure.org/llibre2.php

 Ja que estic, també recomane eixa pàgina: culturalliure.org

El llibre de Stallman parla més que res sobre la necessitat de que el software siga lliure. És molt interessant: parla de llicències, d'història, d'anècdotes d'ell així com l'exposició en el fons d'una "nova" filosofia del software. Dic "nova" i ho pose entre cometes perquè sembla que als anys 70 tot el software que hi existia era lliure... i amb el començament de concessions de patents i l'arribada del copyright tot es va fotre.

Porte ja quasi tres quartes parts del llibre i un parell de coses que m'han quedat clares són:

  • Que s'ha de dir "GNU/Linux" en lloc de "Linux". I això és perquè "Linux" és únicament el kernel, i en canvi, tot el sistema està format pel kernel i software. A tot li diem "GNU/Linux".
  • Que "Open Source" no és un nom apropiat per anomenar el Software Lliure (o FreeSoftware). Són coses distintes i que un programa siga "OpenSource" no vol dir que siga "FreeSoftware".
  • Que hem d'utilitzar sempre que puguem Software Lliure a Linux. I això va per Picasa i altres programes propietaris que funcionen sota Linux.
El llibre és una molt bona explicació dels arguments contra les patents i el copyright, així com una bona guia de consells per tal d'actuar a favor del software lliure.

El experimento

Hui he vist "El experimento".

Primer dir que em sorprèn no haver conegut abans aquesta pel·lícula. Més enllà de la "profunditat" del tema, la pel·lícula en si està ben feta, amb una trama interessant bé desenvolupada i desenllaçada. Em resulta curiós no recordar si la pel·lícula va tenir cert "impacte" o no quan es va estrenar a Espanya.

Des del principi s' aprecia el per què de la separació entre uns individus i altres (guàrdies i reus), sembla bastant clar que els guàrdies tenien un perfil relacionat amb la direcció de persones i per tant amb una certa estima per l'ordre i les "coses ben fetes". Supose que els que reuniren certs requisits serien guàrdies i la resta, presos (em referisc a que el que es pretenia era veure qui podia ser guàrdia i no definir qui era guàrdia i qui pres). Bueno, és una suposició.

Supose que voler que les coses estiguen "en ordre" no sol ésser un problema. El problema arriba quan l'"autoritat" es dóna a un individu per establir l'ordre. Però com "l'ordre" és com "la justícia", és a dir, IDEES a l'estil Platònic, la influència de l'home vicia aqueixos conceptes pel fet d'ésser home. L'"autoritat" hauria d'éser donada a individus "selectes" i que pogueren considerar-se el més imparcials i el més lògics possibles: en la pel·lícula, qui tenien l'autoritat al final no trobaven altra forma d'imposar-se que mitjançant la violència i la humiliació.

Potser això falla al nostre "sistema de l'ordre", i potser és el que pot ser que reivindique la pel·lícula. No conec la situació a presons reals, no conec l'actuació de l'autoritat en casos "durs". Però sí tinc moltes vegades la impressió que policies i guàrdies civils tenen un cert "tarannà de superioritat" que no m'agrada. Però també entenc que moltes vegades aqueix "tarannà de superioritat" és l'únic que serveix per poder mantenir l'ordre en certes situacions perquè els "desordenants" (no vull anormenar-los delinqüents, ja que seria només un menut grup del total de factors que "trenquen" l'ordre) no se'ls posen xulos.

Ara bé, probablement no hi ha alternativa i el sistema de l'ordre arriba a aqueixos casos extrems i no podem evitar-lo. Per tant... quina és la solució?. La solució seria que no haguera d'haver-hi cap sistema de l'ordre, perquè el sistema en sí està corromput. "Tots hauríem d'ésser ordenats".

Però llavors estaríem en un món anàrquic i meravellós on tots respectaríem les nostres llibertats i seríem feliços i menjaríem perdius.

Com la vida mateixa...

Per tant, ja que l'home és imperfecte, els seus sistemes són imperfectes i és quasi impossible evitar casos a la realitat similars als de la pel·lícula (que segur que n'hi ha de molt molt més forts).

Es tracta de vigilar als que vigilen. I potser es tracta de tancar els ulls i no fer cas. Es tracta, al cap i a la fi, de seguir sent incoherents a una cosa més no?.

 

Decid NO

Comentario a la siguiente noticia:

http://www.elmundo.es/navegante/2006...148555628.html

Lo que viene a decir es que windows va a crear un nuevo formato de imagen llamado "windows media foto" (supongo que .wmp o algo parecido).

La cuestión es que todo esto supondrá un problema para nosotros, los usuarios. Explico por qué:

El uso de formatos digitales "patentados" conlleva a que cada programa que quiera utilizarlos deba adquirir la licencia necesaria para ello, por lo que implica un pago (no por el usuario, sino por el creador del programa) y si no, dicho programa, no podrá utilizarlo.

Pongamos un ejemplo: la música.

Existen varios formatos digitales de música: mp3, aiff, ogg, wma, etc.
Para poder reproducir wma hay que utilizar Windows Media Player. Muy bien, todos tenemos ese programa, no hay problema. Ahora bien, si queremos reproducir aiff, habrá que hacerlo en ITunes, porque es un fomato cerrado de Apple.
Mp3 y Ogg, aunque no son "libres", se pueden escuchar en prácticamente todos los reproductores.

¿Cuál es la diferencia entre estos formatos?. La que el usuario puede percibir es nula. Sin embargo, cuando nos compramos un "mp3", si el fabricante no ha pagado a Microsoft, no podremos escuchar wma y mucho menos aiff (porque también hay que pagar a Apple). En ese sentido, la guerra de formatos nos perjudica: porque utilizar ITunes significa tener que utilizar el IPod por ser el único que reproduce aiff. O tener que comprar reproductores que reproduzcan wma porque si no... hay que joderse.

Entonces, ¿qué podemos hacer?. Muy simple, escuchar siempre mp3, porque es un formato mucho menos "cerrado" que los formatos de windows y Apple. Para "arreglarlo", simplemente desde las opciones del Itunes o del Windows Media Player, se puede elegir "extraer" las canciones en formato mp3 en lugar de en formato wma. Así nos aseguramos que sea reproducible en cualquier reproductor y no sólo en los que "hayan pagado a windows".

¿Nunca os ha pasado que no podéis escuchar una canción por el formato de la misma?. Seguro que sí.
Y seguro que con los videos igual. Existe el formato "Windows media video" (wmv) y el formato de QuickTime, el .mov, que son más de lo mismo: cojoneros y que nos OBLIGAN a utilizar su software cuando no tiene por qué ser así.
En sus respectivos sistemas operativos, tanto Windows como Apple aprovechan para que tengamos nuestros videos y canciones en sus formatos, cosa que luego nos supondrá comeduras de cabeza para "transportar" esos archivos y escucharlos o verlos en otros ordenadores.


Desde linux esto es más comprobable: linux trabaja bajo software libre y los reproductores son todos libres y tienen que funcionar con formatos que sean más o menos libres. Por tanto, en cuanto uno se encuentra con formatos "cerrados", es dificil utilizarlos. Y los programadores que han creado programas libres para verlos se han visto acusados de piratas y demandados.

Es decir, Windows y Apple tienen un monopolio que conforme más crece, más monopolio es y menos oportunidades dan a los demás para que se desarrollen. Y los usuarios se "acomodan" y no quieren nada que no sea Windows o Apple. Y ya ni siquiera se trata de cambiar de Sistema Operativo, sino de lo que se ha estado hablando: de "por vagueza", no preocuparse de que los formatos que utilizamos sean lo suficientemente abiertos como para poder utilizarlos en cualquier ordenador.

Por eso, Microsoft pretende así seguir con política monopolística, ahora implantando un nuevo formato para las fotos.


Por eso, yo digo NO. Porque la falta de transparencia de los programas cerrados no nos aseguran nada. Porque Windows utiliza un código que bien podría registrar lo que hacemos sin problemas y espiarnos: no es posible comprobarlo ya que su código está "protegido" y es cerrado.

Por eso, además, yo utilizo SOFTWARE LIBRE. Por eso utilizo GNU/Linux. Bueno, y porque mola. :P

WA YEAH!!!!!!

WA YEAH!!!!!!!

Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.


Jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda, oh yeah!
sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un videte
cosmètics i margaret astor
ja sé com s´escriu juliette.


Jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis digué a un pistatxo, oh yeah!
que divertit lo que escric quan estic avorrit per exemple es teu cos
es jersei destenyit, es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols amb es termo espenyat
per exemple dormits...


Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.


Jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
galapots, nenúfars, princeses, oh yeah!

Antonia Font

Dret a decidir

Discutint a un fòrum amb una persona me n'he adonat de com explicar la meua posició front als nacionalismes, el dret a decidir i demés coses.

Partint de què hi ha coses a aquest món que canviaran, que la pàtria basada en banderes, himnes i noms de ciutats i països és producte de la imaginació de l'home, quin sentit té sentir-se d'una terra? Ja siga Espanya, Catalunya, València o qualsevol altra.

Comentava en aquest fòrum que allò que m'estremeix quan torne a Alacant és veure el meu carrer, les muntanyes que es veuen al arribar i que puc veure des de ma casa. El carrer de la meua nòvia i tot allò que te a veure amb l'entorn que m'envolta. Si n'hi ha una terra que m'estremeix, és aquesta. No té nom, no té himnes, ni banderes. Allò que m'estremeix de veritat té més a veure amb la terra... i amb allò que jo he viscut a ella.

A l'igual que ara Barcelona m'estremeix i l'aprecie, perquè ací hi han coses que he viscut i que es guarden a dins del meu pit...

Per això, tenint en compte que els sentiments que hui puguen tindre alguns potser que demà siguen diferents i mai es poden considerar millor o pitjors que els nostres sentiments. Per a mi, la independència no ha d'estar bassada en sentiments patriòtics, sinó en un projecte viable amb uns fins concrets. I per això si algú defensa això i la gent el recolça... per què no permitir-ho?.

On arriben els límits de decisió? Quanta gent s'ha de convéncer?. És clar que el límits haurien de fixar-se. Si l'Estat Espanyol actual és producte més de guerres, dictadures i reignats... Per què no es pot començar democràticament un procés al qual la gent decidisca què vol de la seua terra?.

 Edite per enllaçar amb un altre article que he escrit i que té relació: Article relacionat

Música en català

Aquest any m'he preocupat una mica de "descobrir" grups en català...

He descobert una bona quantitat de grups que m'han agradat, hi ha de tot i la veritat és que n'he trobat grups que mai haguera pensat que m'arribaren a agradar molt.

Gràcies a la sèrie Porca Misèria, vaig conéixer a Feliu Ventura (cantautor valencià) i al grup "ERM". Feliu Ventura és cantautor, no està malament... unes cançons millor que d'altres. ERM és un grup de pop-electrònic.

Per altra part, vaig estar buscant més coses per mi mateix i vaig anar preguntant a la gent i així vaig conéixer als Gossos, Whiskyn's, Ja t'ho diré...

A més a més, l'altre dia vaig escoltar a la nova ràdio ICat un cantant que es diu "Antònia Font".  Aquest últim és realment estrany, m'agrada molt, però.

 

Entre les cançons que m'agraden:

 Antònia Font

  • Tots els motors
  • Wa Yeah! (aquesta és molt molt bona)
  • Vitamina sol
  • Holidays
  • Batiscafo Katiuscas

ERM

  • Pols
  • Jardins

Feliu Ventura

  • No sé què sent
  • Barricades de paper
  • Com la pell de la bresquilla
  • Lloc 2
  • L'única diferència
  • Que no s'apague la llum

Ja t'ho diré

  • Així i tot
  • L'univers

Gossos

  • Tot és fosc

Marc Parrot

  • No m'estiris del fil

Sopa de cabra

  • Camins

 

Sense desprestigiar a Lluís Llach i d'altres... Això sí, Serrat, ho sent molt... però no m'agrada. Ho he intentat però no hi ha remei...

Centrant-me una miqueta en Antònia Font, la veritat és que és curiós el seu català. Parla amb el "mos" valencià (en lloc de "ens") i també amb l'article salat. No n'havia "conegut" mai ningú que parlés així. Supose que serà d'Eïvissa. 

Juicios y prejuicios

Este sábado fui a una manifestación en Valencia: a favor de la lengua, de la cultura y de la unidad de las fuerzas políticas contra la política que se está llevando actualmente en la Comunidad Valenciana (o País Valencià).

El mismo movimiento que, en general, fomenta todos estos aspectos suele tenir un punto en común que es la reivindicación de los derechos como pueblo, unos derechos que se perdieron a partir del 25 de abril de 1707 cuando Felipe V ganó la batalla de Almansa y la posterior derogación de nuestros derechos como pueblo.

A pesar del tiempo que ha pasado, todavía hay quien recuerda aquello y los cambios que para la sociedad valenciana supuso. El 25 de abril es actualmente para muchos una fecha para no olvidar y para reclamar lo que se quitó, una fiesta para recuperar nuestra cultura y nuestra lengua y como ya he dicho, también para protestar por la forma en que se desarrolla nuestra tierra.

Personalmente fui a la manifestación motivado por la reivindicación de la recuperación de nuestra lengua y cultura y también para protestar contra quienes nos gobiernan por su forma de "desarrollar" nuestra tierra.

La manifestación estaba llena de banderas catalanas (en referencia als Països Catalans), también había banderas independentistas (hay que tener en cuenta que formalmente lo uno y lo otro no es lo mismo). Ciertamente es normal que lo uno y lo otro estén relacionados, todo tiene sus razones y sus causas que ahora procuraré comentar.

Me lo pasé bien, hablé con todo el mundo en valenciano (cosa que actualmente es imposible en la zona donde vivo y casi imposible en la gran parte del territorio del País Valencià), me puse malo -qué raro- y pude reivindicar algo que últimamente sólo hacía por foros en internet... jeje

 

La experiencia fue buena, cosa que no pasó al día siguiente. La manifestación salió por la televisión y mucha gente no entendía -ni entiende- cuáles son las reivindicaciones, los principios y las razones de dicha manifestación. En general, como hacemos casi todos casi siempre, nos montamos una idea con lo poco que dice la televisión y ahí se queda la cosa. Cabe decir que ante estas manifestaciones mucha gente del resto de la comunidad y del resto de España se monta unas ideas que además de alejarse de la realidad, están llenas de juicios y prejuicios.

Al día siguiente vi a mi hermano por la mañana, él vive en Madrid y allí (y en gran parte de España) tienen una visión muy distinta de la que se pudiera tener en Cataluña, Galicia, País Vasco o la propia Comunidad Valenciana. La cuestión es que su primera pregunta en un tono de "juicio" fue:

"¿Para qué has ido a esa manifestación?"

Le expliqué las razones de la manifestación y le expliqué con cuáles estaba deacuerdo. A lo que él tenía miedo era que yo fuese de los que reivindican aquello dels "Països Catalans". Le expliqué que yo con eso no estaba deacuerdo y él comentó:

"Desde que en el campo del Barça se puso la bandera aquella dels Països Catalans ha surgido un movimiento muy fuerte a favor de ello. Son los catalanes los causantes de estos movimientos."

El tono seguía siendo prejuicioso. A pesar de ello le pude responder que el movimiento a favor dels Països Catalans ni se ha iniciado en Cataluña ni en Valencia, sino en los dos sitios a la vez y cobró sentido y directrices a raíz del libro escrito por el valenciano Joan Fuster: "Nosaltres els valencians", en el que se dejaban claras cuáles eran las raíces de los valencianos.

Aún así, mi hermano insistió en que el movimiento se había avivado a partir de ese partido, habló de lo pasado de moda que está el nacionalismo, que ahora que el mundo se globaliza no tiene sentido... etc etc etc

El tono era el de alguien poco dispuesto a escuchar un argumento en contra de lo que él planteaba y yo no soy una persona que se explique bien ni deje las cosas claras a la primera, así que no discutí más. Tampoco tiene mucho sentido discutir sobre esto con familiares, sobre todo cuando se tienen opiniones contrarias. No digo que tenga o deje de tener razón, pero creo que su visión tan negativa está basada en demasiados prejuicios y no se ha molestado -ni se molesta- en ponerla en cuestión.

Más tarde vi a mi mejor amigo. Él también tiene una idea sobre el tema, más fundamentada, pero sólo en parte. Desde mis ojos lo veía un poco con "desconfianza" respecto a mi "presencia" en la manifestación. Supongo que en un principio él se pensaba que yo iba más por razones independentistas que por cualquier otra razón -no lo sé-. Le expliqué lo mismo que a mi hermano: las razones de la manifestación y mis razones. Mi amigo estaba "preocupado" por si yo iba con las mismas razones que van los Maulets, a él le expliqué que los independentistas no son sólo maulets, que hay gente que tiene una visión más "razonada" y "clara" (y madura) de cómo se debe conseguir un proceso de independencia o de modelo de Estado (un estado confederal al estilo Gran Bretaña). Es decir, para esta gente la independencia o no independencia se trata más bien de un fin que es de alguna forma poder decidir sobre el País Valencià (y demás) sin que el resto del Estado se ponga en contra (al estilo de lo que ha pasado con el Estatut en Cataluña).

Esta última idea es la que más entiendo y que comparto. Sólo que yo creo que la defensa de la cultura, la lengua y el territorio puede hacerse desde un estado federal que ya expliqué en varios sitios. Esta es mi idea de cómo debe ser el país.

Hay una cosa que es la lucha política, y eso debe suponer respetar todas las posiciones. Pueden haber más razones o menos, pero todo el mundo tiene derecho a pensar lo que quiera. No debemos crear juicios y prejuicios con respecto a su forma de pensar, sino en argumentar por qués, pros y contras de su posición.

Aunque yo no esté deacuerdo con el independentismo, no considero que sea algo "atrasado", "pasado de moda", "incoherente porque en un mundo globalizado no tienen sentido nuevas barreras"... no, no considero que esos argumentos fáciles (fáciles porque son los que siempre se dicen) sean válidos, sobre todo porque si se piensan un poco, pierden sentido:

- Atrasado y pasado de moda suele referirse a que los principios del nacionalismo están basados en el pasado. Sí, eso es cierto, pero están basados en el pasado mirando hacia el futuro, no tienen una "visión antigua" del estado, simplemente tienen un proyecto que difiere al actual modelo de estado. Y para llevarlo a cabo utilizan medios democráticos.

- Incoherente porque en un mundo globalizado no tienen sentido nuevas barreras. ¿Se levantan barreras? ¿dónde?. Lo que se hace es querer administrar uno mismo su propio estado. Y además, ¿qué más dá si en el fondo se depende de Bruselas? ¿qué sentido tiene que desde Bruselas se pase por Madrid y luego al resto?. ¿Qué más da que se dé más vueltas o menos?. No se levantan barreras, es un nuevo sistema de administrar una zona que, finalmente, dependerá igualmente de Bruselas.

Para mí estas razones me llevan al federalismo, para otros va hacia el independentismo. Son ideas, y el mundo no cambiará tanto. Para mí lo importante es mantener lengua y cultura. Yo tengo una idea de cómo conseguirlo, otros tienen otra idea de cómo hacerlo. La situación actual no es idónea, el pensamiento homogéneo se extiende sin que nos demos cuenta y todo aquél que se oponga puede sufrir la embestida del pensamiento único.

 

La globalización actual no es homogeneización de culturas, es la invasión de una cultura sobre las demás. Por ello, yo creo que contra esta globalización se lucha defendiendo las lenguas. Porque las lenguas son cultura.

Taronja valenciana

A la meua tia li han comprat aquest any l’arroba de taronjes a 1,98 €/kg. Un preu ridícul.
El preu de la taronja no ho decideix la meua tia, això té certa lògica. Tampoc ho decideix el col·lectiu d’agricultors. També te certa lògica ja que el client també hauria de participar amb la seua opinió sobre el preu de la taronja.

Hi ha competència. El mercat s’està liberalitzant i els productes que provenen de l’exterior tenen (això diuen) un preu més petit que el que nosaltres oferim.
Aleshores, els agricultors hem de reduïr els nostres preus per tal de fer el nostre producte competitiu.
Ara bé, no som nosaltres, ni els clients, qui decidim el preu de la taronja. El preu de la taronja el fixa un intermediari, que li’n dóna igual comprar a un agricultor de València, d’Alacant o del Marroc. Ell vol el màxim benefici.

Aquest intermediari fixa el preu, i no hi ha res a dir. A més, a més, però, utilitza un mode de pagament asfixiant per als agricultors, que té molt a veure amb el conegut amb sistemes aplicats a la indústria, uns sistemes que asfixien a qui es troba al principi de la cadena: no ens paga la taronja fins que ell l’haja venut (hem rebut el pagament ara de la taronja que li vam vendre l’any passat).

No podem pujar els preus, perquè si no, qui ens compra la taronja li la comprarà a un altre per un import més barat.

Això no és rentable per nosaltres, perquè hem arribat a un punt al qual els ingresos no superen les despeses i per tant, perdem diners.

M’he fixat en un altre producte espanyol que també hauria de tindre una situació semblant: el plàtan de Canàries. Els cost de producció ha d’ésser necesàriament més car que als països on es produeix també plàtan. En canvi, continua sent un producte codiciat.

No és la taronja valenciana la millor del món?. Per què si és així els agricultors hem de plantejar-nos deixar de produïr perquè els guanys no ens donen ni per pagar les despeses?.

És curiós que tothom tinga ben present que davant un plàtan de Canàries i un d’altre lloc, tot i que puga ser més car el de Canàries, el compre: perquè és de Canàries.

Per què això no passa amb la taronja valenciana?. Crec que la pregunta és de fàcil resposta: no hi ha promoció de la nostra taronja. Tenim a la Comunitat Valenciana una "Ciudad de Luz" i una "Terra mítica" que només ens donen disgustos i que ningú no ha demanat i, en canvi, no hi ha publicitat ni promoció dels nostres productes. No hi ha conciència a Espanya de la taronja valenciana com la que n’hi ha amb el plàtan canari.

És millor gastar-nos els diners en el turisme que no en la indústria o l’agricultura. Les campanyes de la Generalitat en aquest termini no van més enllà del Pla Hidrològic o de culpar al demés dels mals que ells mateixos han creat.

Peró no vull acusar ningú, simplement fer pensar amb la següent pregunta:

No pensa el govern de la Generalitat Valenciana que ha invertit massa diners en el turisme i molts pocs diners en els sectors més desafavorits com l’agricultura i la indústria?

No podem trencar el dinamisme d’una economia bassada en varis pilars (indústria, agricultura, turisme) i fer que es sostinga sols en un pilar que per sí mateix no és sostenible: el turisme.

V

Tornaran.

Tornaran els dies que darrere del mur no en quedi res.

Què passarà?

Què serà d’ara?

Què serà d’ahir?

Aquell banc, aquella plaça, aquella ciutat. Res no va existir.


No es senten lletres de cançons, no es sent res.

No n’hi ha buit perquè no existeix.


No en queda res.


Res.

Encadenant i arribant a "La última pregunta"

Hui ha sigut un dia en certa manera productiu a nivell d'internet... jeje

 La qüestió del què he "descobert" ha sigut el producte d'anar d'un lloc a un altre fins que finalment he descobert una pàgina on s'hi posava un relat curt d'Isaac Asimov: "La última pregunta". El procés ha sigut més o menys el següent:

 1. Des de Barrapunto he anat a un article sobre tretze fenòmens sense explicació:

Tretze fenòmens sense explicació

 2. Des d'allà he anat a l'astroseti i sembla que hi ha molts articles interessants sobre divulgació científica. També cal comentar aquest:

100 curiositats científiques

 3. Navegant, navegant n'he trobat un sobre la "inconstància" de les constants universals al qual he posat un comentari. Algú ha posat un altre comentari parlant d'una teoria anomenada "Teoría del Punto Omega".

Se sacude otra constante universal

 4. Buscant dades a prop de l'anomenada "Teoría del Punto Omega" m'he trobat amb una pàgina personal que parlava d'un llibre on s'utilitzaba aquesta teoria com base i també es nombrava a l'autor de dita teoria:

http://www.ciencia-ficcion.com/opinion/op00755.htm

 En aquesta pàgina es fa referència al relat d'Isaac Asimov que he comentat. Google m'ha donat un cop de mà i l'he trobada sense cap problema:

La última pregunta

 

Pose ací un comentari que es fa a eixa pàgina personal a prop de la teoria omega:

 "Esta teoría, que el novelista explica muy claramente, consiste en que sostener que al final de la vida del universo, cuando revierta al estado inicial de singularidad, la tecnología humana estará en disposición de construir un superordenador, el Punto Omega, que crearía una réplica informática del universo, el cual duraría eternamente y en el que se volvería a la vida, supongo que informática, a todos los seres humanos que hubieran existido (LA FÍSICA DE LA INMORTALIDAD Frank J. Tipler 1997 Alianza Editorial) Es decir, Dios aún no existe pero será creado por nosotros. Tipler parece decantarse mas hacia la filosofía que hacia la física real. Además esta novedosa teoría no es tal porque he de recordar que en un cuento ultracorto de Asimov, creo que es LA PREGUNTA FINAL, desarrolla precisamente esta misma premisa, aunque desde luego en dos breves páginas. Sólo la AC cósmica, un ordenador final evolucionado y que contiene a toda la humanidad, es capaz de revertir la entropía. Es decir no expone el Dr. Tipler nada raro y desconocido, si acaso lo modifica."

Faula del peix i la carn

He traduit una famosa faula que circula per la xarxa sobre linux i windows:

Imagina que entres a un restaurant per dinar. El cambrer, abans de mostrar-te la carta, et serveix un plat d’estofat. El plat té bona pinta; quan mires al teu voltant veus que tothom està dinant estofat.

Quan ho proves, notes que el seu sabor és horrible. No sembla vedella ni porc. Tothom segueix amb el seu estofat, però. Així que suposes que tindràs que menjar-te’l de totes maneres.

Ja portes la meitat del plat quan entra una altra persona, que seu a la taula del teu costat. Li serveixen estofat, però torna el plat. Demana llenguado en salsa.

Estranyat, et preguntes si el peix també serà dolent com l’estofat. Veus que eixa persona triga al voltant d’un quart d’hora en llevar les espines i netejar la peça. El menjar sembla agradar-li, però. Un senyor que hi ha assegut al teu costat s’adona que t’hi estàs fixant i et comenta: “No entenc com pot menjar peix. Perd massa temps en netejar-lo!!”. El xic s’adona i li contesta: “Em mereix la pena l’espera”.

A més, a més, sents conversacions a les quals es diu que algú dels qui va menjar estofat el darrer dia és malalt de gastroenteritis, possiblement per menjar carn en un estat dolent. Mentrestant la persona del peix està acabant, crida al cambrer per explicar-li que el plat estava exquisit, però que amb una miqueta de suc de llimona haguera quedat més sucós.

Decideixes cridar tu també al cuiner per comentar-li que l’estofat és dolentíssim, però et diuen que el fet de menjar estofat et prohibeix preguntar de on es va traure la carn i no pots canviar les creïlles per xampinyons en cas de que no t’agraden. “Llavors, com és possible que no puga saber què és l’animal que estic menjant?”, li dius. I et diuen que l’empresa que distribueix la carn guarda eixe secret, tot i que et garanteix que és de qualitat i apta pel consum humà.

La persona del peix es disposa a marxar, i se’n va sense pagar el compte. Preguntes al cambrer i et diu que el peix és gratuït, però l’estofat s’ha de pagar. El senyor d’abans et comenta: “Si és gratuït, segur que no és pas de fiar”, tot i així penses si realment alguna cosa pot estar més dolenta que eixa carn que t’has menjat. Pagues una quantitat exorbitada per un estofat dolentíssim i marxes del restaurant. Al camí a casa veus un altre restaurant al qual venen peix, el preu no és ni la meitat de la carn que has menjat, però. El cambrer et diu que el peix és el mateix, però que hui el serveixen amb extra de güarnició si vols. Si no, també és gratuït.

La setmana següent tornes al mateix restaurant. Penses si provar el peix o continuar amb la carn. Novament, tots els comensals han demanat estofat. A una taula més enllà trobes novament al xic de la setmana passada. Hui en lloc del llenguado ha demanat lluç amb alls. Et convida seure al seu costat.

Seus i el cambrer apareix amb un plat d’estofat per tu. Quin fastig. Una altra persona et diu en veu baixa: “Recorda que si menges peix no et serviran vi rosat”. El xic del peix està bevent vi blanc. Suposes que no es notarà molt la diferència. Llavors el xic et diu: “Vols peix?, si no et veus capacitat per netejar-ho jo et puc donar un cop de mà. Està boníssim. Si ho proves i no t’agrada, no passa res, sempre podràs tornar a l’estofat”. Es riu i afegeix: “De veres t’agrada l’estofat? Es dolentíssim!!”.

Comences a dubtar i recordes allò que et van dir la setmana passada. Li preguntes a prop de la procedència del peix, potser estigués en mal estat. Et contesta que és peix del dia, que tu mateix pots anar-hi a la llotja a comprovar com l’amo del restaurant l’adquireix tots els dies. Ningú et garanteix que siga bo, però si que ho és. Tu mateix pots comprovar-ho. Et comenta que els grans gourmets sempre demanen peix per dinar. Com què necessiten certa garantia de qualitat pel seu estatus social, paguen un notari per què comprove tots els dies al port que, efectivament, el peix és bo. La resta de comensals s’aprofiten d’això, doncs el notari no garanteix únicament el peix dels més exigents, sinó que revisa tots els contenidors que passen per la llotja.

A més, a més, afegeix: “O és que potser pots comprovar la procedència de la carn? Saps, qualsevol pot pescar el seu peix i menjar-lo com més li agrade. En canvi, l’empresa que controla la carn no permet cuinar-lo d’altres maneres que no siguen les que ells mateixos et diuen. Ni tan sols diuen quin animal és el què estàs dinant. Et sembla normal? Si la seua carn és tan bona, què amaguen?.

“Una vegada t’has acostumat a netejar el peix d’espines, encara que trigues una miqueta més en dinar, et quedes més a gust. Insistisc, et donaré un cop de mà si ho necessites fins que t’acostumes. No entenc com pot haver-hi gent que pague per eixa ¿carn?”. Li recordes que molta gent se’n va sense pagar. “És clar que pots anar-te’n sense pagar. Però podent menjar un bon peix, no menjaria eixe estofat tot i que me’l regalessin. Si ho proves, ho entendràs”.

Què vols triar per dinar?.

Manifest de SoftCatalà sobre programari lliure

Cites

Fa un parell de dies vaig tindre l’ocasió de llegir un missatge d’una noia que afirmava no pertànyer a cap partit polític (cosa que no pose en dubte) i que ella i uns quants més (molta gent, a dir veritat) estaven recolçant una iniciativa per tal de dir no a l’estatut. La cosa curiosa és que aquesta noia ens preguntava que si l’havíem llegit. És cert que no m’ho he llegit tot, sobretot perquè hi ha coses que m’aborreixen una miqueta, però una visió general sí que tinc. La qüestió és que per a aquesta noia llegir-lo havia de significar adonar-se de què era una merda, de que perjudicava als catalans, etc, etc.

Llavors em vaig enrecordar que tenia un llibre que parla sobre veritats i mentides a prop de l’estatut. Hi havia algunes cites molt bones. Així que ho pose ací perquè no té pèrdua:


ESTATUT DE CATALUNYA. Veritats contra mentides. Ramon Tremosa i Balcells.

"En cuestión de separatismos siempre fueron más los separadores que los separatistas". Camilo José Cela.

"Cada dia crec més en el liberalisme però menys en els liberals". Gilbert K. Chesterton.

"La política, si no la fas, te la fan". Joan Fuster. [aquesta m’agrada molt]

"Quan es parla tant d’igualtat uns acaben sent més iguals que altres". George Orwell.

Idealismo

Ahora que queda poco para acabar la carrera voy pensando que haré después...

 Por una parte quiero aprovechar y aprender idiomas... el inglés por necesidad más que por gusto, pero me encantaría volver con el francés y aprenderlo de una vez por todas. Y tengo curiosidad por el árabe. Supongo que en cierto sentido para intentar comprender un poco más la forma de pensar de todos aquellos que lo hablan.

Por otra parte quiero ser profesor. Pero no sólo profesor, quiero aprender a enseñar a aprender y el gusto por el aprendizaje -por eso lo del idealismo-. Ya sé que ahora todo sigue siendo muy idealista, pero no me enfrento a algo que desconozco, sé que en las aulas de los institutos no reina precisamente el interés por el aprendizaje... y es eso lo que me gustaría conseguir cambiar. Supongo que hoy en día pocos profesores lo son por vocación más que por la "comodidad" de ser funcionario... y supongo que esa es una de las razones (de tantas) por las que enseñanza no acaba de ir bien.

Pero... ¿realmente necesitamos mucho más dinero para una buena educación y para enseñar más y mejor a las futuras generaciones?. Está claro que algo falla, y probablemente sea por culpa de que nuestra forma de ver el mundo va cambiando y el valor de las cosas y las personas va en función de las posesiones y pijadas que se poseen más que de las cosas y las personas por sí mismas. 

En una sociedad cada vez más pobre como sociedad y más rica en cuanto a pertenencias materiales... ¿qué hacer?. La satisfacción de vivir la vida y crecer personalmente es tan lenta y con signos tan poco visibles que la satisfacción inmediata de lo material la oculta. Y al final somos pobres. Somos incoherentes. Somos contradictorios. Porque nos damos cuenta de lo que somos, de lo que podríamos ser... y sin embargo seguimos la misma corriente.

 

Y mi hermano me dice que un profesor gana poco dinero. Que cuando sea mayor y quiera viajar y quiera un coche y una casa... un sueldo de profesor no me lo podrá dar.

Y Manuel, que fue un idealista y ahora es algo más realista, me dice que lo haga, que haga lo que quiera y yo crea que debo hacer. Y sé que se siente un poco culpable por incitarme en cierto modo a que siga mis ideas más que mis "intereses".

He tenido la suerte de crecer en una familia "bien" de dinero. No somos "ricos", pero hemos podido vivir con ciertos caprichos que las familias "normales" (¿en cuanto a sueldo?) no podrían permitirse. Pero aún así creo que mi padre nos enseñó a apreciar lo que teníamos y a no excedernos. Yo nunca me he sentido "por encima" económicamente de mis amigos que tenían "menos". Es fácil decir que no me importa el dinero cuando vivo mantenido. Pero lo cierto es que cada vez soporto menos tener que estar mantenido y me siento contradicho con lo que pienso y la situación que vivo. Así que tengo que acabar la carrera.

¿Idiomas o enseñanza?

Idiomas y enseñanza. Ya me lo montaré para hacer las dos cosas. 

Crisi

- I ara?
- No ho sé.
- Ja s’ha acabat?
- Supose.
...
- Què penses?
- Doncs... que potser ja era l’hora.
- Per què?
- No ho sé! Només t’he dit el que pense. Ja no sé per què vam arribar ací. Pensava que ho teniem ben clar i que, encara que fos difícil, aconseguiriem allò que sempre hem volgut.
- Et sembla poc el que hem aconseguit?
- No és que em semble poc o molt, és que en el fons mai vaig tindre clar què volia. I ara que s’acabat... m’adone que el que hem aconseguit no serveix per res. Diga’m com pot ser que m’haja passat tant de temps emprenyat en aconseguir una cosa que ni tan sols he sagut què és.
- Et penedeixes?
- No ho sé. Supose que mai sabem de debò com som per dins, ens fa por veure el que hi ha darrere d’allò que creiem que pensem. Mesclem per una part allò que som amb allò que sempre ens han ensenyat que debem ser. I ara...
- I ara?
- S’acabat.

Del roig al blau

Fa uns dies vaig llegir a Vilaweb una notícia que parlava d’un documental sobre la transició del poble valencià (supose que quant a pensament).

La notícia es pot trobar ací: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1748149

El documental es va projectar i l’entrada era gratuïta a València... no estaria gens malament que ho feren a Alacant, Castelló, Barcelona...

De totes formes, es pot veure per internet. Simplement s’ha de posar el següent enllaç al navegador:

mms://147.156.41.66/DO-del_roig_al_blau

Lo que se presenta y lo que puede pasar

Espero que este anuncio de ETA provoque lo que muchos llevan intentando provocar durante años: ¿qué es España y quién la forma?.

Si el proceso es largo, duro y difícil, significa que van a tener que cambiar muchas cosas en este país para que ETA deje definitivamente las armas. Pero hay que tener en cuenta que no es ETA quien tutelará este proceso.

ETA propone claramente un referéndum en Euskadi sobre la independencia, un referéndum en el que todos los vascos y vascas voten y que tanto el Estado Español como el Francés acepten el resultado.

Eso mismo es lo que desde muchos sectores del Estado Español se lleva reclamando hace años y no se les hace ni puto caso: por eso no es ETA quien tutela ni es el origen del proceso de decidir quién quiere estar con quien, sino que somos todos aquellos que creemos que España "no está bien montada".

Sabemos que si se hace un referéndum en Euskadi, también debería haber uno en Cataluña, Galicia, Madrid, Andalucía y cualquier comunidad o región. Por tanto, lo que tendría que haber finalmente es un giro a esta propuesta: habría que hacer un referéndum sobre España, pero no considerando España como UNA GRANDE Y LIBRE, sino como un conjunto de regiones y nacionalidades.

¿Se puede romper España? Claro que sí, ¿pero por qué mantener unida a España tiene que costar la vida de alguien?.

ETA ya no está exigiendo independencia, está exigiendo el DERECHO A DECIDIR. Está exigiendo un cambio en la Constitución que permita hacer un referéndum sobre la independencia. ¿Por qué le parece a le gente que eso es un despropósito? ¿acaso en QUEBEC no se han hecho ya unos cuantos referéndums sobre la independencia y nadie lo ha considerado como algo más allá que un proceso democrático?. Lo que no puede ser es que cada vez que Euskadi o Catalunya piden algo sobre su autogobierno o su capacidad de decisión se les tache de insolidarias, se lance el grito al cielo y finalmente se pase de ellas como del aire.

Lo que realmente es triste es que tenga que ser ETA quien provoque un proceso que en otros países se provocó de forma democrática y democráticamente se luchó a favor o en contra de cambios.
Lo triste es que sigan siendo los mismos que querían mantener a España Unida en los años 30 los que siguen diciendo que España no puede cambiar y que si cambia, "aténganse a las consecuencias".

Así que no sólo tenemos a ETA amenazando, sino también a ciertos sectores militares que antes que a los ciudadanos, obedecen a la Constitución, y que están dispuestos a que nada la cambie -en cuanto al tema de "España"-.

Se inicia un proceso largo, duro y difícil. Y lo malo es que si la tregua acaba... ¿quién será el siguiente que morirá? ¿una vez muerta esa persona hubiese aceptado que se hiciese el referéndum si así no hubiese muerto?.

La "lucha por la patria" es una droga que se inventó para motivar a los hombres en tiempo de guerra.

La patria, no es nada cuando se está muerto.

La paz es lo único que vale.