Blogia
Incoherències

Altres

Trasllat

Bé, després de dos anys continuats d'escriure en aquest blog he decidit (havent-ho pensat bé) que vull canviar.

Puc fer un discurs polític o de marca:

"Com els temps canvien, nosaltres també canviem i per tal d'anar acords amb aquest canvi, hem canviat la nostra imatge". Les ximpleries que es poden dir en quatre paraules... mare de déu.

La qüestió és que em trasllade. He deixat enrere les incoherències i m'he vist desarmat i amb paraules. Si em voleu trobar, podeu fer-ho a:

 

http://desarmats.wordpress.com

 

Aquest blog continuarà on és, no hi escriure mai més, però. Potser mouré alguns articles d'aquest blog al nou, els que més m'agraden.

Fins un altra o per sempre.

 

Salut!

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

¿Eres fea? ¡Tranquila! Con Dove serás guapa

Si notas que eres un poco fea y que cuando vas andando por la calle la gente te mira con cara rara (porque eres fea).

Si cuando alguien te dice un cumplido sabes perfectamente que es mentira.

Si en el espejo no ves más que defectos que cada año te hacen más fea.

¡Tranquila!

Mira lo fea que era esta chica y cómo Dove la ha cambiado. Ahora tú también podrás ser guapa, porque eso es lo importante, que seas guapa y feliz.

 

P.S. Vosotros también os sentiréis feos. Así que preparaos.

Disculpeu-me...

Disculpeu-me si no escric molt últimament, sobretot per l’Elena, que sé que és fan nº1 del meu blog, jiji.

El que passa és que sembla que a Blogia estan fent "reformes" i de quan en quan no funciona. I clar, aixó d’escriure és una tasca molt especial: quan la inspiració ve, ve. I si no puc escriure alló que vull al moment, després perd les ganes, la inspiració mateixa i fins i tot el cap. 

De fet, ara mateix havia escrit un article més llarg i quan l'he enviat, s'ha esborrat. De fet, s'ha esborrat ja quatre vegades, peró he aprés a copiar-lo abans d'enviar-lo.

ME CAGUE EN TOT 

Mentres jo perd el cap una miqueta, podeu visitar a una Apóstata Desficiosa o a En Vicent Cubells, tots dos tenen coses interessants a dir. No com jo, que sempre estic marejant a prop de la relativitat de les coses. 

P.S. Perdoneu els accents, sembla que avui el meu GNU/Linux está tontet

Fotos perdudes de Campello

Avui he agarrat la bici i he anat a pegar una volteta per la zona. Quan era més jovenet (14-15-16 anys) anava amb els amics a Busot i en general amb rutes de muntanya, descens... d'això ja fa molt de temps. Ara quan agarre la bici és per pegar una "volteta dominguera", exactament com avui mateix.

I com que l'Elena està vivint ara a Campello, doncs me n'he anat cap allà per veure les zones perdudes de Campello que mai he conegut. I n'he trobat algún lloc interessant, no és res especial, però era bonic. És un mirador que hi ha en un dels "extrems" del poble, a la part que donaria a la Vila. He fet algunes fotos i vos les pose ací:

 

 

I com que també he passat per la platja de Sant Joan, com avui ha fet molt bon dia, estava molt bonica. Així que també n'he fet un parell de fotos:


Coses de ma mare...

Anit feien el penúltim capitol de "Lost" a la FOX. Ma mare i jo estaven preparats per veure'l i com que encara no havíem sopat, la meua mare em va convènçer per demanar una pizza. Ja feia molt de temps que jo no demanava una pizza, així que tot i que vaig resistir-me una mica, al final vam demanar-la (una mitjana i un kebap d'aquestos de telepizza).

La pizza estava molt bona, i el capitol de "Lost" no va estar malament.

 Va arribar l'hora de llitar-se. Em va costar una mica dormir-me, em sentia pesat -què estrany- i tota la nit he dormit fatal. Aquest matí ja m'he preparat per dir-li a ma mare que ja no demanarem pizza mai més. Doncs bé, s'ha aixecat la meua mare i el primer que em diu és:

"He dormido fatal. Yo creo que fue por el flan que me comí después de la pizza."

"Seguro", li he dit jo.

 

Clar que sí, és que el flan és molt dolent. És com aquella persona que va empassar-se vuit hamburgueses del mcdonalds, després es va prendre una poma i va dir: "Uf! Crec que la poma m'ha caigut malament...".

És que s'ha d'anar en compte amb les pomes, de quan en quan ixen dolentes. No com les hamburgueses o les pizzes, que són lleugeretes i saludables.

En fi, ja no comprarem més flans, no siga que estiguen dolents. 

Lo que fumamos los españoles

Hoy en Telecinco he visto una noticia sobre "cómo ha influido" la ley antitabaco en la venta de cajetillas en España. Se decía que la ley había afectado a las ventas y que hasta julio, habían descendido un 3.5%.

Un 3.5%, sí.

Esto suponía que se han vendido 60.000.000 de paquetes de tabaco menos.

He intentado buscar la noticia en la web de informativos de telecinco, pero no lo he encontrado. Sin embargo he encontrado esta otra noticia:

http://www.informativos.telecinco.es/tabaco/venta/baja/dn_7778.htm

 

Y dice que "en los primeros meses del año", los españoles fumábamos un 6.3% menos. Es decir, que aunque parece que los españoles dejamos de fumar, más de la mitad de lo que lo hicimos, hemos vuelto.

Pero la cosa está en los datos:

Un 6.3%, si son 120.700.000 de paquetes menos vendidos, significa, haciendo cuentas:

Que, por regla de tres:

Si 120.700.000 representan un 6.3% del total de cajetines vendidos

Entonces, X representan el 100%.

O sea:

120.000.000/0.067= 1.915.000.000 de cajetillas vendidas en un año en España.

O sea, los españoles nos fumamos unos DOS MIL MILLONES de cajetillas de tabaco al año.

Por otra parte, a nivel económico, considerando un precio medio de 3€ por cajetilla, las empresas tabacaleras se embolsan:

5.747 millones de euros: 5.747.000.000, prácticamente 1 BILLÓN de pesetas.

Cuántas cosas se podrían hacer con 1 BILLÓN de pesetas... hay algunos que se prefieren fumárselas.

 

A todos los españoles, felicidades. El próximo año hay que pasar de los dos mil millones.

 

 



P.D. Ja sé que els comentaris són molt demagògics, simplement vull fotre la conciència.

 

Número 5, Concert el 25 d'agost!!!

Número 5, Concert el 25 d'agost!!!

Doncs el grup de l'Agus, Número 5, actuarà el dia 25 d'Agost a Benissa. Si voleu anar-hi... mireu, mireu:

  

En s'estiu (Antònia Font)

Aquí damunt m´engronsen ses ones,
sa barca va on vol,
es penyasegat de pedra roja
m´admira i me fa por,
he vengut a pescar la mar
però he enrocat
i sense voler he pescat sa Terra.

Es sol d´agost m´esclafa sa cara
i jo somric al vent
que me refresca adesiara,
no puc estar més content,
just devora Tramuntana
estirat damunt sa barca,
que som de dolent!

Com si res passen ses hores,
encenc un cigarret,
res d´aquest món no m´importa,
jo només vull ser un trosset
de natura en miniatura,
me fondré davall ses ones
com un glop d´aiguardent.

És que estic de puta mare
d´ençà que és en s´estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.

És que estic de puta mare
i jo me vull morir
estirat damunt sa barca
amb un tassó de vi.

Aquí damunt m´engronsen ses ones,
crec que m´he adormit,
el volantí tremola a estones,
això és un paradís
de silenci que m´envolta,
botaré per damunt ses ones
com ho fan els dofins.
Faré que tota sa meva vida
sigui un viatge com aquest,
en de dia trec sa barca,
en sa nit arròs de peix,
no puc demanar res més:
he resolt tots els problemes
dient tanmateix.

_______________________

Us recomane pegar-li una volta a la pàgina del grup on podeu descarregar alguna que altra cancò i alguns videos...

http://www.antoniafontoficial.com/ 

Freedom for Torcuata

Es verano, aunque hoy ya empieza -nuevamente y espero que la última- época de estudio pa los exámenes de septiembre.

No obstante, es verano.

Y como es verano, y nos sobra mucho tiempo -en julio-, pues hay algunos que lo aprovechamos al máximo para hacer campañas reivindicativas.

Resulta que hace una semana y poco nos fuimos todos los amigos a una pinada a celebrar el cumple de un amigo (el de Soryu que es hoy no, el de otro amigo). Fuimos con nuestra comida, nuestras toallas...

Resulta que al cumpleañero (mi mejor amigo) se le ocurrió la brillante idea de aprovechar cuando la gente iba a mear para hacerle una foto, de esta forma hizo una foto de una de nuestras amigas bastante... "comprometedora".

Total, que acabamos y luego nos fuimos a la piscina de esta chica. Estuvimos allí un buen rato y luego nos fuimos. Mi amigo se dejó su toalla en casa de la chica (Laura).
Al día siguiente, mi amigo (Javi) reclamo a su toalla (que se llama Torcuata). Pero la malvada Laura no la quiere devolver.

Por ello, hemos creado una plataforma de apoyo para la liberación de Torcuata asociada con el frente de liberación de toallas, mantas y trapitos (FLTMT). Hemos creado una página para apoyar a la liberación de Torcuata y también hemos hecho un video.

Aquí os dejo todo (por si os aburrís):

Artículo I
Artículo II (este es el video, pero mejor que leáis primero lo otro)

Y si os aburrís más, pues podéis echar un ojo a las fotos de la acampada....

http://picasaweb.google.com/estiublau/CumpleJaviJuliol2006


Un saludete veraniego desde la Catalunya del sud (jiji) hola
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

D'aniversaris endarrerits...

Diumenge passat, el 23, vam celebrar els 24 anys de Javi. Ja som uns quants amb 24 anys... i m'imagine que als 25 hi hauran algunes crisis, jiji.

Vam fer algunes fotos i la veritat és que van eixir molt bé. La més representativa:

 

I ací tenim el video de l'any: quan Laura se'n va anar a pixar i Javi va perseguir-la per fer-li una foto del seu toto...

També pose algunes de les frases que es van dir durant el dia:

De Lauri:

"Si no chupo, no bebo"

"No me he tocado en ningún momento"

"Chupa Chus"

 

De Javi:

"¿Estáis cogiendo los mejillones con la boca?"

"Yo primero digo que sí y luego me voy" (en referencia a dejar embarazada a una mujer)

"Cada vez que lo digo, lo pienso y lo veo"

 

De la Jessi (amiga de la Mamen, enemiga de la Sandra y novia del Isra):

"Tengo agujeros por todas partes"

"Un toto más" (Un to Tomás)

"Dejarme ya de llamarme gitana. Soy persona"

"¡Un toto! ¡coño!"

 

I de Agus:

"M'ha dao peste a mierda"

 

Doncs això...

 

S'acaba el curs

Ja només queda una setmana per què acabe el curs... em queden dos exàmens i tornaré novament a Alacant. Ha passat l'any molt ràpidament, amb cada any la velocitat del temps augmenta i cada vegada em costa més adonar-me'n.

Tornaré a ma casa, amb la meua mare. Amb Sua. Amb "Shushi"... i Neus es quedarà a Barcelona i tornarem al mateix punt on hi érem abans: a cinc-cents km de distància, parlant cada nit i veient-nos cada tres o quatre setmanes. No sé com m'ho prendré tornar a la meua vida d'abans. Al menys el meu millor amic també torna a casa i estarem junts, curiosament després de sis anys ell a Altea i jo al poble.

 Tinc molts plans per al proper any. Supose que això fa que no se'm faça molt dur tornar-hi. Ja tinc clar que he d'acabar la carrera quan abans millor, intentaré participar a engiyers sense fronteres de forma activa, ja tinc clar que vull actuar en favor de la llengua i el pas a donar és apuntar-me a ACPV. A més, a més també vull donar clases de matemàtiques i física... i tirar endavant la web de GNU/Linux en català que ara està en proves:

SomGNU

La meua mare s'alegrarà molt de que torne amb ella. 

WA YEAH!!!!!!

WA YEAH!!!!!!!

Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.


Jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda, oh yeah!
sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un videte
cosmètics i margaret astor
ja sé com s´escriu juliette.


Jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis digué a un pistatxo, oh yeah!
que divertit lo que escric quan estic avorrit per exemple es teu cos
es jersei destenyit, es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols amb es termo espenyat
per exemple dormits...


Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.


Jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
galapots, nenúfars, princeses, oh yeah!

Antonia Font

Música en català

Aquest any m'he preocupat una mica de "descobrir" grups en català...

He descobert una bona quantitat de grups que m'han agradat, hi ha de tot i la veritat és que n'he trobat grups que mai haguera pensat que m'arribaren a agradar molt.

Gràcies a la sèrie Porca Misèria, vaig conéixer a Feliu Ventura (cantautor valencià) i al grup "ERM". Feliu Ventura és cantautor, no està malament... unes cançons millor que d'altres. ERM és un grup de pop-electrònic.

Per altra part, vaig estar buscant més coses per mi mateix i vaig anar preguntant a la gent i així vaig conéixer als Gossos, Whiskyn's, Ja t'ho diré...

A més a més, l'altre dia vaig escoltar a la nova ràdio ICat un cantant que es diu "Antònia Font".  Aquest últim és realment estrany, m'agrada molt, però.

 

Entre les cançons que m'agraden:

 Antònia Font

  • Tots els motors
  • Wa Yeah! (aquesta és molt molt bona)
  • Vitamina sol
  • Holidays
  • Batiscafo Katiuscas

ERM

  • Pols
  • Jardins

Feliu Ventura

  • No sé què sent
  • Barricades de paper
  • Com la pell de la bresquilla
  • Lloc 2
  • L'única diferència
  • Que no s'apague la llum

Ja t'ho diré

  • Així i tot
  • L'univers

Gossos

  • Tot és fosc

Marc Parrot

  • No m'estiris del fil

Sopa de cabra

  • Camins

 

Sense desprestigiar a Lluís Llach i d'altres... Això sí, Serrat, ho sent molt... però no m'agrada. Ho he intentat però no hi ha remei...

Centrant-me una miqueta en Antònia Font, la veritat és que és curiós el seu català. Parla amb el "mos" valencià (en lloc de "ens") i també amb l'article salat. No n'havia "conegut" mai ningú que parlés així. Supose que serà d'Eïvissa. 

Taronja valenciana

A la meua tia li han comprat aquest any l’arroba de taronjes a 1,98 €/kg. Un preu ridícul.
El preu de la taronja no ho decideix la meua tia, això té certa lògica. Tampoc ho decideix el col·lectiu d’agricultors. També te certa lògica ja que el client també hauria de participar amb la seua opinió sobre el preu de la taronja.

Hi ha competència. El mercat s’està liberalitzant i els productes que provenen de l’exterior tenen (això diuen) un preu més petit que el que nosaltres oferim.
Aleshores, els agricultors hem de reduïr els nostres preus per tal de fer el nostre producte competitiu.
Ara bé, no som nosaltres, ni els clients, qui decidim el preu de la taronja. El preu de la taronja el fixa un intermediari, que li’n dóna igual comprar a un agricultor de València, d’Alacant o del Marroc. Ell vol el màxim benefici.

Aquest intermediari fixa el preu, i no hi ha res a dir. A més, a més, però, utilitza un mode de pagament asfixiant per als agricultors, que té molt a veure amb el conegut amb sistemes aplicats a la indústria, uns sistemes que asfixien a qui es troba al principi de la cadena: no ens paga la taronja fins que ell l’haja venut (hem rebut el pagament ara de la taronja que li vam vendre l’any passat).

No podem pujar els preus, perquè si no, qui ens compra la taronja li la comprarà a un altre per un import més barat.

Això no és rentable per nosaltres, perquè hem arribat a un punt al qual els ingresos no superen les despeses i per tant, perdem diners.

M’he fixat en un altre producte espanyol que també hauria de tindre una situació semblant: el plàtan de Canàries. Els cost de producció ha d’ésser necesàriament més car que als països on es produeix també plàtan. En canvi, continua sent un producte codiciat.

No és la taronja valenciana la millor del món?. Per què si és així els agricultors hem de plantejar-nos deixar de produïr perquè els guanys no ens donen ni per pagar les despeses?.

És curiós que tothom tinga ben present que davant un plàtan de Canàries i un d’altre lloc, tot i que puga ser més car el de Canàries, el compre: perquè és de Canàries.

Per què això no passa amb la taronja valenciana?. Crec que la pregunta és de fàcil resposta: no hi ha promoció de la nostra taronja. Tenim a la Comunitat Valenciana una "Ciudad de Luz" i una "Terra mítica" que només ens donen disgustos i que ningú no ha demanat i, en canvi, no hi ha publicitat ni promoció dels nostres productes. No hi ha conciència a Espanya de la taronja valenciana com la que n’hi ha amb el plàtan canari.

És millor gastar-nos els diners en el turisme que no en la indústria o l’agricultura. Les campanyes de la Generalitat en aquest termini no van més enllà del Pla Hidrològic o de culpar al demés dels mals que ells mateixos han creat.

Peró no vull acusar ningú, simplement fer pensar amb la següent pregunta:

No pensa el govern de la Generalitat Valenciana que ha invertit massa diners en el turisme i molts pocs diners en els sectors més desafavorits com l’agricultura i la indústria?

No podem trencar el dinamisme d’una economia bassada en varis pilars (indústria, agricultura, turisme) i fer que es sostinga sols en un pilar que per sí mateix no és sostenible: el turisme.

V

Tornaran.

Tornaran els dies que darrere del mur no en quedi res.

Què passarà?

Què serà d’ara?

Què serà d’ahir?

Aquell banc, aquella plaça, aquella ciutat. Res no va existir.


No es senten lletres de cançons, no es sent res.

No n’hi ha buit perquè no existeix.


No en queda res.


Res.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Faula del peix i la carn

He traduit una famosa faula que circula per la xarxa sobre linux i windows:

Imagina que entres a un restaurant per dinar. El cambrer, abans de mostrar-te la carta, et serveix un plat d’estofat. El plat té bona pinta; quan mires al teu voltant veus que tothom està dinant estofat.

Quan ho proves, notes que el seu sabor és horrible. No sembla vedella ni porc. Tothom segueix amb el seu estofat, però. Així que suposes que tindràs que menjar-te’l de totes maneres.

Ja portes la meitat del plat quan entra una altra persona, que seu a la taula del teu costat. Li serveixen estofat, però torna el plat. Demana llenguado en salsa.

Estranyat, et preguntes si el peix també serà dolent com l’estofat. Veus que eixa persona triga al voltant d’un quart d’hora en llevar les espines i netejar la peça. El menjar sembla agradar-li, però. Un senyor que hi ha assegut al teu costat s’adona que t’hi estàs fixant i et comenta: “No entenc com pot menjar peix. Perd massa temps en netejar-lo!!”. El xic s’adona i li contesta: “Em mereix la pena l’espera”.

A més, a més, sents conversacions a les quals es diu que algú dels qui va menjar estofat el darrer dia és malalt de gastroenteritis, possiblement per menjar carn en un estat dolent. Mentrestant la persona del peix està acabant, crida al cambrer per explicar-li que el plat estava exquisit, però que amb una miqueta de suc de llimona haguera quedat més sucós.

Decideixes cridar tu també al cuiner per comentar-li que l’estofat és dolentíssim, però et diuen que el fet de menjar estofat et prohibeix preguntar de on es va traure la carn i no pots canviar les creïlles per xampinyons en cas de que no t’agraden. “Llavors, com és possible que no puga saber què és l’animal que estic menjant?”, li dius. I et diuen que l’empresa que distribueix la carn guarda eixe secret, tot i que et garanteix que és de qualitat i apta pel consum humà.

La persona del peix es disposa a marxar, i se’n va sense pagar el compte. Preguntes al cambrer i et diu que el peix és gratuït, però l’estofat s’ha de pagar. El senyor d’abans et comenta: “Si és gratuït, segur que no és pas de fiar”, tot i així penses si realment alguna cosa pot estar més dolenta que eixa carn que t’has menjat. Pagues una quantitat exorbitada per un estofat dolentíssim i marxes del restaurant. Al camí a casa veus un altre restaurant al qual venen peix, el preu no és ni la meitat de la carn que has menjat, però. El cambrer et diu que el peix és el mateix, però que hui el serveixen amb extra de güarnició si vols. Si no, també és gratuït.

La setmana següent tornes al mateix restaurant. Penses si provar el peix o continuar amb la carn. Novament, tots els comensals han demanat estofat. A una taula més enllà trobes novament al xic de la setmana passada. Hui en lloc del llenguado ha demanat lluç amb alls. Et convida seure al seu costat.

Seus i el cambrer apareix amb un plat d’estofat per tu. Quin fastig. Una altra persona et diu en veu baixa: “Recorda que si menges peix no et serviran vi rosat”. El xic del peix està bevent vi blanc. Suposes que no es notarà molt la diferència. Llavors el xic et diu: “Vols peix?, si no et veus capacitat per netejar-ho jo et puc donar un cop de mà. Està boníssim. Si ho proves i no t’agrada, no passa res, sempre podràs tornar a l’estofat”. Es riu i afegeix: “De veres t’agrada l’estofat? Es dolentíssim!!”.

Comences a dubtar i recordes allò que et van dir la setmana passada. Li preguntes a prop de la procedència del peix, potser estigués en mal estat. Et contesta que és peix del dia, que tu mateix pots anar-hi a la llotja a comprovar com l’amo del restaurant l’adquireix tots els dies. Ningú et garanteix que siga bo, però si que ho és. Tu mateix pots comprovar-ho. Et comenta que els grans gourmets sempre demanen peix per dinar. Com què necessiten certa garantia de qualitat pel seu estatus social, paguen un notari per què comprove tots els dies al port que, efectivament, el peix és bo. La resta de comensals s’aprofiten d’això, doncs el notari no garanteix únicament el peix dels més exigents, sinó que revisa tots els contenidors que passen per la llotja.

A més, a més, afegeix: “O és que potser pots comprovar la procedència de la carn? Saps, qualsevol pot pescar el seu peix i menjar-lo com més li agrade. En canvi, l’empresa que controla la carn no permet cuinar-lo d’altres maneres que no siguen les que ells mateixos et diuen. Ni tan sols diuen quin animal és el què estàs dinant. Et sembla normal? Si la seua carn és tan bona, què amaguen?.

“Una vegada t’has acostumat a netejar el peix d’espines, encara que trigues una miqueta més en dinar, et quedes més a gust. Insistisc, et donaré un cop de mà si ho necessites fins que t’acostumes. No entenc com pot haver-hi gent que pague per eixa ¿carn?”. Li recordes que molta gent se’n va sense pagar. “És clar que pots anar-te’n sense pagar. Però podent menjar un bon peix, no menjaria eixe estofat tot i que me’l regalessin. Si ho proves, ho entendràs”.

Què vols triar per dinar?.

Manifest de SoftCatalà sobre programari lliure

Del roig al blau

Fa uns dies vaig llegir a Vilaweb una notícia que parlava d’un documental sobre la transició del poble valencià (supose que quant a pensament).

La notícia es pot trobar ací: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1748149

El documental es va projectar i l’entrada era gratuïta a València... no estaria gens malament que ho feren a Alacant, Castelló, Barcelona...

De totes formes, es pot veure per internet. Simplement s’ha de posar el següent enllaç al navegador:

mms://147.156.41.66/DO-del_roig_al_blau

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres