Dies d'or i glòria

I tristos.

 

Què hem de fer? Ja no ens queda res aquesta vesprada obscura. No hi ha sentit, se'n va i no torna i només quedem qui no tenim res a dir més que paraules sense sentit. Fora l'estructuració. Fora els dimonis de la mentida i que torne novament la falsa inocència de la ignorància.

 

Creiem en Deu per tal d'oblidar que no hi ha sentit, que no hi ha res que ens mantinga amb les mans i els peus aferrats a aquest món. Deixem que el temps acabe allò que els nostres pares un dia van començar tot i que ja no hi siguen ací amb nosaltres. Deixa còrrer el fil i la llàgrima, deixa que els ulls es tanquen i deixa que trenque la meua ànima en dos i que mai més siga una perquè ja no ho mereix. Són tan diferents l'una de l'altra que l'embat de les dues s'estavella amb el meu cos. No les vull. Vull una altra cosa:

 

Si poquera no existir.

 

Si poguera no haver passat mai per ací.

 

Si poguera dir-te que sense el teu cos ja no hi ha sentit. Que sense les teues mans m'he quedat manc de sentits.

 

Deixa que marxe, com vas marxar tu. Deixa'm ara que ja no em vols. Ara que ja no vols ser amb mi. Ara que m'adone que no vas existir mai.