Blogia
Incoherències

Ara sí. Més Xaros, per favor.

Xaro és mestra de matemàtiques, no cal dir moltes coses més. Tot i que hi ha hui en dia molts mestres bons -mestres a seques-, els mestres sense vocació continuen sent un grup massa gran, sobretot a la universitat.

I és que ja som uns quants que estem cansats de que l'ensenyament siga només el compliment d'un programa marcat per... És clar que no tot a l'ensenyament és dolent (válgame Dios, como diría el papa que es troba aquests dies a València), la qüestió és que els mestres han (hem) d'assolir el nostre paper, ésser autocrítics i comprendre que no tots els alumnes són iguals. És a dir, si a una mateixa classe un mateix "problema" o "exercici" és resolt per uns sense cap problema i per altres amb més problemes doncs és evident que per als primers, el "problema" no era un "problema" i potser no els ha servit molt fer-ho; mentres que per als segons el problema pot haver-los fet comprendre alguna cosa que no comprenien a l'hora de resoldre el problema.

Xaro va comentar una cosa que se'm va quedar ben grabada al cap a l'hora d'actuar amb els alumnes:

"Vam fer una experiència a classe. Consistia en fer un tetraedre amb palets i peles de taronja trossejades. Una vegada fet el poliedre havíem de sumergir-lo en aigua amb sabó i fairy i llavors... passava una cosa molt xula. Cadascú va anar fent el seu fins que el primer que ho va fer va pegar un crit... semblava que era una passada. I així vam continuar tots fins que vam aconseguir vore el que passava. Cadascú vam poder disfrutar de veure el que eixia amb una cosa feta amb les nostres pròpies mans.

Quan ho vam aconseguir tots, Xaro va fer un incís. Veieu que no he dit res quan ho ha aconseguit la primera persona?, va dir. Veieu que si n'haguera dit: "fulanito, ix ací i explica als teus companys com ho has fet" haguera parat l'experiència de cadascú i així la resta probablement no haguéreu pogut disfrutar el vostre petit éxit?, va continuar.

I era veritat, al llarg de la meua educació m'he trobat infinites vegades amb aquesta situació a la qual el més ràpid de la classe era reconegut públicament per la seua rapidesa i els altres... doncs havíem d'admirar-lo.

L'escola d'estiu ha durat una setmana. Hem tingut cinc dies per xopar-nos de Xaro i aprendre coses que normalment havíem oblidat o potser mai n'havíem pensat. És clar que es necessita gent com Xaro per obrir-nos els ulls com a mestres i llavors ser nosaltres mateixos noves "Xaros" que "mostren" als demés aquestes coses per tal de fer pensar (no sé com dir-ho, no es tracta de dir que hem "d'ensenyar" als demés, però sí que comencen a tindre un esperit crític sobre la seua actuació amb els alumnes i aprendre així a realimetar-se i millorar, perquè si la societat canvia, per què no han de canviar també els mestres?). Efectivament, no es tracta de fer veure als altres com som de bons, sinó fomentar l'esperit crític i, per extensió, l'ésser pensant.

Si us plau, més Xaros.

Més Xaros, per favor.

 

 

Per cert: crida a l'escola d'estiu per a que Xaro repetisca el proper any. Jo la pague, si cal. jeje

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres