Puc fer un discurs polític o de marca:

"Com els temps canvien, nosaltres també canviem i per tal d'anar acords amb aquest canvi, hem canviat la nostra imatge". Les ximpleries que es poden dir en quatre paraules... mare de déu.

La qüestió és que em trasllade. He deixat enrere les incoherències i m'he vist desarmat i amb paraules. Si em voleu trobar, podeu fer-ho a:

http://desarmats.wordpress.com

Aquest blog continuarà on és, no hi escriure mai més, però. Potser mouré alguns articles d'aquest blog al nou, els que més m'agraden.

Fins un altra o per sempre.

Salut!

 
Doncs ací el tenim. Amb un embalatge ben bonic. Brillant, negre, seriós. Segur que si l'obrim ens quedarem encegats pel seu esplendor. 

L'altre dia no ho vaig poder evitar i vaig provar-lo. Volia pegar-li una ullada i, la veritat, em va deixar una mica indiferent. L'aspecte gràfic ha canviat, s'ha netejat la cara. Després de cinc anys era el mínim que podien fer. Han canviat els ordres dels menús, ara han posat una espècie de barra d'eines a la dreta amb rellotge analògic i tot.

Ja podeu anar-vos fent a la idea de que aquest windows és el que serà a tots els ordinadors d'ací a no molt de temps. L'eixida al públic serà a partir de gener, cosa que potser fotrà als mediamarkts i altres tendes d'informàtica, doncs la gent s'esperarà a l'eixida del windows per tal de comprar-se l'ordinador. Vegeu fins a quin punt controla Microsoft el món informàtic?

Aquest windows també té problemes de compatibilitat amb versions anteriors, vosaltres mateixos podreu comprovar-ho quan proveu d'instal·lar alguns programes, jo ja n'he tingut problemes amb el programa de disseny d'estructures CYPE i la solució no és del tot senzilla (es pot aconseguir, però).

Jo només recomane que la gent gaudisca d'aquest windows, perquè potser, dins de cinc anys, ja tindreu GNU/Linux als vostres ordinadors. Això ho dic perquè des que va eixir el Windows XP, GNU/Linux ha avançat d'una forma vertiginosa fins a punts inimaginables. La millor forma és que ho comproveu vosaltres mateixos: 

En cuanto al sentimiento antiamericanista que existe, en opinión de Álvaro Vargas Llosa, en el mundo occidental, Aznar indicó que para algunos es "políticamente correcto" ser antiamericano.

También defendió a EEUU, de la que dijo que es una "superpotencia", e indicó que es la "expresión del libre mercado, la democracia, la libertad de pensamiento, la prosperidad y la estabilidad".

A su vez, señaló que las amenazas que penden sobre EEUU son "las de aquellos que quieren destruir este tipo de sociedad occidental y de los que quieren construir 'contrapoderes'".

Asimismo, destacó que el mundo "está mejor ahora sin Sadam Hussein" y que algunos regímenes del mundo musulmán "están encantados" con que ya no esté en el poder.

Tras destacar que EEUU "salvó" a Europa después de las últimas dos guerras mundiales y la guerra fría, dijo que lo más importante es ayudar a Cuba en su transición hacia la democracia, "no de Fidel Castro a Raúl Castro".

M'agrada molt sentir a la gent de dreta que "s'imagina" com és el pensament de la gent que no pensa com ells. Realment no es tracta de que una cosa siga millor o pitjor. En general, però, he observat que hi ha molta gent -entre eixa gent, l'Ánsar- que es pensa que dedueix correctament com pensen els altres. Aquest pensament es bassa en les seues conclusions limitades d'una manera molt greu pel seu pensament. No saben mirar més enllà -això també li passa a molta gent "d'esquerres"-.

És a dir, Ánsar dedueix que ésser antiamericà significa estar en contra dels ciutadans, empreses, govern i tot allò que prové dels EEUU. Primerament dir que "antiamericà", per molt estesa que estiga la parauleta, no es refereix únicament als EEUU, sinó que es refereix als EEUU, Canadà, Mèxic, Guatemala, Bolívia, Colòmbia, Brasil, etc.

AMÈRICA NO ÉS CAP PAÍS.

Per altra part, no hi ha realment ningú que siga "antiamericà". Ni tal sols "antiestadounidens". No. Si hi ha una cosa amb la qual no hi estem d'acord és amb la globalització i el que suposa. És en eixe punt quan ens confonen amb "antiamericans": perquè hi ha moltes empreses que entenen la globalització com l'extensió del sistema de vida i econòmic dels EEUU a la resta del món.

Amb això no estem d'acord.

La ignorància de la gent de dretes tancada -estil Ànsar-, que es pensa que la forma correcta de pensar és la seua i qui es mostre contrari a les doctrines liberalistes i econòmiques que ells promouen és un "anti-sistema", "antiamericà", etc., dita ignorància és exagerada. Sobretot quan s'arriben als punts del senyor Ànsar.

Realment, després d'un temps s'ha pogut descobrir qui ens ha governat durant huit anys.

Ningú no vol destruir la "societat occidental", els temps bakuninistes passaren, el que passa és que molts ens mostrem en desacord amb el model de globalització comentat. La nostra riquesa és producte de la pobresa dels països que vam empobrir, el model de globalització potser no els faça més pobres, el que sí farà és que el control d'eixos països estiga sota les empreses que el desenvolupen.

El meu amic Javi diu que "deixem-los estar" i en molta part té raó. Sembla que ajudar-los pot convertir-se simplement en remoure la merda que vam deixar el seu dia. No tots som iguals, no. Els principis universals no són universals, no hem de voler que ho siguen. La riquesa es bassa en la diversitat, de llengües, de cultures. Som diferents. No hem de fer que tots siguem iguals. No és el mateix convivència que assimilació.

Els valencians no havien d'assimilar la cultura castellana, només havien de conviure amb ella. No haver-ho fet realment suposarà la desaparició.

Els natius d'allò que ara diem "Hispanoamèrica" van ser forçats, i ho continuen sent, a ser com els espanyols de l'època.

Ara que se suposa que "no hi ha guerres" d'aquell tipus, per què els pobles han d'assimilar una cultura "universal"?. Eixa cultura és la nostra i no és ni millor ni pitjor, però realment continuem pensant que allò que es diferent no està bé i que hauria d'ésser com nosaltres pensem. El millor exemple: com veiem als musulmans. Ens pensem que la seua cultura és massa religiosa i doctrinal, que són masclistes i que són... jo què sé. Tot això són judicis fets des del nostre punt de vista. I allò que no hem de fer és intentar canviar-los. Si han de canviar, ja ho faran ells.

No se suposa que és així com realment aprenem, per nosaltres mateixos?.

En fi, el fardatxo aquest de l'Ànsar ja es podria perdre al mig de l'oceà. Al menys així ens mostra qui és i què vol.

Si cuando alguien te dice un cumplido sabes perfectamente que es mentira.

Si en el espejo no ves más que defectos que cada año te hacen más fea.

¡Tranquila!

Mira lo fea que era esta chica y cómo Dove la ha cambiado. Ahora tú también podrás ser guapa, porque eso es lo importante, que seas guapa y feliz.

P.S. Vosotros también os sentiréis feos. Así que preparaos.

També amb d'altres programes com l'excel o potser el powerpoint o qualsevol altre que s'utilitze a les aules d'informàtica. Els mestres donen la seua classe i els alumnes ens ocupen de piratejar el programeta en qüestió per poder treballar amb ell a casa.

Espereu un moment. Què he dit? He dit "piratejar"?.

Ummm, així que els alumnes hem de piratejar un programa per poder treballar amb ell a casa. Clar, com els programes són molt cars, no podem permetre'ns-ho. I hem de piratejar. Ja sabeu, agarrem la barca i anem a Eivissa i a Mallorca. I si tenim presa anem a Tabarca, que queda més a prop. Hi ha qui a les seues odissees arriba amb l'última versió de l'Office o amb l'últim programa de càlcul que ha eixit al mercat.

Eixos alumnes són herois. Els mestres haurien de donar-los un premi. "Pirata de l'any" l'anomenaríem.

Clar, el que passa és que els pirates no són legals i s'ha d'anar en compte amb En ZP, que s'ha empenyat en defendre la propietat intel·lectual, fins a punts absurds. I això inclou el MS Office.

 Bé, diem, però els alumnes han de poder treballar a casa. I ho fan això o... no fan res. I han d'estar preparats per a les empreses a les quals treballaran. 

Ja. No fan res. O es paga o es pirateja.

www.openoffice.org

www.koffice.org

www.abiword.org 

Y juntos podéis decidir que ya vale de mentiras y pensar en votar a otros partidos o votar en blanco.

Tens raó en el factor de la calor específica de l'aigua, que és l'energia necessària per pujar un grau la temperatura d'un kg d'aigua. Podríem dir que l'augment de l'energia interna del mar en tot aquest temps (1860-2000) és, tenint en compte les dades:

· Quantitat d'aigua al mar

S'estima que hi ha en total 1.400.000.000 km³ d'aigua al món (font). Del qual el 97% és als oceans. Ho reduïm al 95% per l'aigua congelada als pols. I tenint en compte que la densitat és 1027 kg/m³ (font):

1027 kg/m³ = 1027 (kg/m³)x(1m³/(10^-3km)³) = 1027000000 kg/km³ <-------- Densitat de l'aigua

1.400.000.000 km³x0.95 = 1.330.000.000 km³ <------------- Quantitat d'aigua als oceans

Així, la massa pròpiament dita d'aigua als oceans és:

1.330.000.000 km³ x 1027000000 kg/km³ = 1.365.910.000.000.000.000 kg d'aigua als oceans

· Augment de l'energia interna dels oceans

Per altra part, suposant que la calor específica és 4.180 J/kg·K (font). L'augment d'energia interna del mar en aquests anys (1860-2000, ha pujat 1ºC):

Q = m · c_p· (T_f-T_i) = 1.365.910.000.000.000.000 kg · 4.180 J/kg·K · 1 K = 5.709.503.800.000.000.000.000 J = 5'7095 x 10²¹ J

És a dir, per diverses causes, l'energia interna del mar ha pujat en eixa quantitat. La qüestió és: ¿quines són les raons d'eixa pujada?. Llavors és quan plantegem les possibles causes:

- L'acció de l'home

- Escalfament "natural" del planeta

- Possibles éssers estranys que es dediquen a escalfar oceans

Tant una com l'altra alternativa inclouen l'efecte hivernacle que puja la temperatura del món (cosa que també alguns posen en dubte, jo he de buscar dades sobre les temperatures arreu del món i comprovar-ho). Al món, al 2002, l'energia que es consumia a l'any era de 13'5 TW·any:

13'5 TW·any = 13'5 · 10¹² J/s · any = 13'5 · 10¹² (J/s) · (any) ((365·24·60·60) s)/1 any) = 4'2573 · 10²⁰ J consumits a l'any 2002 arreu del món

Segons aquesta pàgina:

SolarWeb

A 1890 l'energia consumida era d'1 TW·any i ha anat evolucionant fins la dada de 2002 de 13'5 TW·any. Conforme escric, me'n vaig adonant de la complicació del tema. En un any (2002) hem consumit a la terra una dècima part del total de l'energia que han adquirit els oceans al llarg de 140 anys. L'energia consumida en sí mateixa no escalfa el planeta, sinó que són els residus e ineficiències energètiques les que alliberen compostos que afavoreixen l'efecte hivernacle i calor pròpiament dit.

Tenint en compte que les eficiències dels procediments actuals no són molt bones, podem afirmar que sí que s'allibera molta calor (no sols de les centrals de producció d'energia, sinó les ciutats mateixes amb els cotxes, edificis i demés). Aquesta és l'explicació de per què les ciutats tenen una temperatura major que els seus voltants. Realment l'augment de la temperatura a les ciutats es deu precisament a la ineficiència dels processos energètics dels cotxes, aires acondicionats, aparells elèctrics...

On he arribat? Enlloc.

Esperava que l'energia consumida arreu del món fora 1000 vegades inferior que la que havia pujat els oceans, però no, només és 10 vegades inferior actualment i 100 vegades inferior respecte a finals del segle XIX. Realment, tot i que la afirmació no és bona perquè hi han mil paràmetres més, l'energia alliberada al medi ambient per part de l'home ha sigut molt gran i actualment s'apropa molt a l'energia que han adquirits els oceans al llarg de 100 anys. Afirmem que l'energia alliberada per l'home ha sigut absorbida pels oceans? No, evidentment, però és significativa respecte a l'escalfament global (també s'hauria d'estudiar la pujada de temperatures arreu del món i l'energia que ha absorbit l'aire). Però clar, la Terra té un nucli que també li dóna energia, també rep energia del sol i també reflecteix part de tota eixa energia. Per això comente que hi han molts factors a tindre en compte i, tot i que realment sembla que el factor "home" (que no dona, jeje) és important, s'han d'establir ratis per veure quina és la influència real de cada paràmetre. I és allà quan ens trobem amb la impossibilitat de trobar aquests ratis degut al infinit nombre de variables, que és el que comentava al darrer post sobre el canvi climàtic.

Més val previndre, però. I cal adonar-se que l'actual sistema energètic és insostenible per diverses raons:

- No garanteix la satisfacció de les necessitats de generacions futures

- Poden tindre repercussions importants sobre el medi ambient a escala local i global

- No garanteix l'accés universal

És a dir, ens estem centrant potser massa en les possibles conseqüències i no en solucionar el problema, que passa pel canvi radical en el sistema energètic mundial que és, precisament, el factor humà que estem discutint que contribueix a l'acceleració del canvi climàtic.

P.S. Estic provant el nou firefox que inclou un corrector ortogràfic amb les formes valencianes. Quin gust!!

P.S.II. Compreneu que poden haver-hi errors de càlcul. Vos agrairé les correccions.

Jo, ni estic a favor ni en contra. Però no deixa d'ésser contradictori que es prohibisca una campanya publicitària que el que demana és tindre veu pròpia com a selecció. L'anunci el podeu veure amb els vostres propis ulls:

Ben és cert que podem discutir el "no" amb el ditet del xiquet amb la samarreta de la selecció espanyola. Tot i així, però, em sembla que tot això és més a causa de que acceptar seleccions catalanes (i vasques i qualsevol altra) es pensen que és una forma més de "trencar" Espanya, simplement pel fet de que això "pot ser un pas endavant cap a la independència".

I això no és cert. Podem veure el Regne Unit, on hi ha una selecció escocesa, una altra anglesa i una irlandesa del nord... i són una confederació. En fi, tot siga pel pensament únic i una única identitat: la espanyola.

El que passa és que sembla que a Blogia estan fent "reformes" i de quan en quan no funciona. I clar, aixó d’escriure és una tasca molt especial: quan la inspiració ve, ve. I si no puc escriure alló que vull al moment, després perd les ganes, la inspiració mateixa i fins i tot el cap. 

De fet, ara mateix havia escrit un article més llarg i quan l'he enviat, s'ha esborrat. De fet, s'ha esborrat ja quatre vegades, peró he aprés a copiar-lo abans d'enviar-lo.

ME CAGUE EN TOT 

Mentres jo perd el cap una miqueta, podeu visitar a una Apóstata Desficiosa o a En Vicent Cubells, tots dos tenen coses interessants a dir. No com jo, que sempre estic marejant a prop de la relativitat de les coses. 

P.S. Perdoneu els accents, sembla que avui el meu GNU/Linux está tontet

"Una relación entre dos personas es un contrato de tiempo determinado que no reporta beneficios a ninguna de las dos partes"

Més enllà de la realitat objectiva o no d'aquesta definició provinent d'un que probablement va estudiar Dret, em va fer pensar. Realment poc tenia jo a dir, massa "sensibilitat" és la meua com per a rebatre aquesta definició. Alguna xorrada vaig dir, però. Tot i així, em fa pensar.

Què és una relació depén de cada persona. I no sols això, depén segons amb quina persona s'estiga. Si parlem de contracte, és sempre verbal i els acords són, en general, les percepcions que té cadascú de què vol i què no vol en una parella. Què vull jo?. Fidelitat i respecte. Sempre tenint en compte que hi ha amor-afecte. Evidentment, si no hi ha un amor-afecte... quin sentit té mantindre la relació?. És clar que cadascú pot tindre unes o altres raons, jo només parle de les que jo en tinc, que perfectament poden canviar.

Supose que, al cap i a la fi, cal despegar-se d'aquella visió de l'amor etern i les relacions ideals que sempre, d'una o altra forma, hem rebut com a models de l'entorn. Perquè aquesta visió és absolutament falsa. Dubte que mai n'haja existit alguna cosa semblant. Però això no és dolent, de fet, és molt més interessant que l'amor i les relacions siguen difícils, que puguen no ser eternes i que no hi haja un "amor universal" al qual tots hem d'aspirar. També potser que hi haja que no ho considere molt més interessant, jo només parle des de la meua humil opinió basada en la meua relació i en les relacions dels que m'envolten.

Admetre que les relacions no siguen ideals no vol dir que llancem tot per la borda i prenguem una posició totalment escèptica al respecte, simplement cal admetre que les coses poden no ser com sempre hem pensat. Jo sé que potser la meua relació no dure tota la vida, però no visc la relació bassant-me en això. Jo m'estime la meua parella i tenim plans de futur, i tenim idees junts de què hem de fer ara i què potser farem més endavant. Sabem que les coses poden canviar, i no precissament perquè la relació s'acabe, sinó per altres moltes coses. Supose que saber amotllar-se a cada situació i a cada canvi de la vida és la clau per no ser infeliços. No dic "per ser feliços" perquè això de la "felicitat" em sembla una "gilipollà", així de clar. El que s'ha d'evitar és l'amargament continu perquè un no siga "feliç", simplement hem d'aconseguir estar satisfets del que som, eixa també potser és la clau.

Aprendre que tot allò que sempre hem pres com a veritat potser no ho siga, no vol dir fer "borrón y cuenta nueva". Aprendre això significa que hem d'afegir els nous coneiximents i experiències a allò que ja sabíem.

Si bassem la nostra relació en el pensament de que un dia s'acabarà, segurament s'acabarà.

Si bassem la nostra relació en altres coses, potser també s'acabarà. Qui sap.

¿Dónde tengo que firmar?

Mitjançant Vilaweb, he arribat a uns videos de Youtube que fan referència humorística a tot això. Mireu, mireu:

Aquest va de la "cruzada" que han de passar el Bloc i IU per arribar al pacte i que tot isca bé...

Aquest és d'una pepera valenciana "imaginando una Comunidad Valenciana mejor":

Aquest és collonut:

I com que l'Elena està vivint ara a Campello, doncs me n'he anat cap allà per veure les zones perdudes de Campello que mai he conegut. I n'he trobat algún lloc interessant, no és res especial, però era bonic. És un mirador que hi ha en un dels "extrems" del poble, a la part que donaria a la Vila. He fet algunes fotos i vos les pose ací:

I com que també he passat per la platja de Sant Joan, com avui ha fet molt bon dia, estava molt bonica. Així que també n'he fet un parell de fotos:

Bé, al cap i a la fi, hi ha una cosa molt important al llibre i és a la cosa en la que s'ha bassat per escriure'l: donar per fet que tot allò que veiem a la Televisió (concretament sobre el canvi climàtic) és veritat. Cada vegada que hi ha un huracà, que les temperatures pujen o que hi ha qualsevol catàstrofe, a la televisió s'aprofita per dir que això és conseqüència del canvi climàtic.

Cal dir que la natura no és un mecanisme estàtic i que mai canvia, ben al contrari, és un mecanisme dinàmic que no deixa mai de canviar. Bé, supose que això ja ho sabem, i que sabem que suposadament el que suposa el canvi climàtic és una acceleració d'eixos canvis que es produeixen a la natura escalfant més ràpid la Terra i extingint espècies, fent pujar el nivell del mar, provocant indirectament catàstrofes, etc, etc.

Està aquesta teoria feta amb una bona base científica? És cert que el nivell de l'aigua puja cada any? És cert que ara es produeixen més catàstrofes que en temps passats? És cert que la temperatura de la Terra puja i que els pols sud i nord s'estan fonent?

Doncs el llibre que m'estic llegint ho posa en dubte. Mostra l'evolució de les dades de temperatura, de CO₂, del nivell del mar... i realment sembla que, com a mínim, no és tan clar que "l'escalfament global" existisca de debò i que siga la causa de catàstrofes i demés coses. De fet, hom diu que el nivell del mar, en comparació amb el que es va preveure ja fa 20 anys, no ha pujat 10cm o 1cm cada any, n'ha pujat 0.03 centímetres cada any! i per molt que es diga que "al cap i a la fi, ha pujat", això no demostra res. 0.6cm en 20 anys no és significatiu, potser conseqüència d'un cicle i potser que en uns llocs haja pujat i en d'altres no, o haja baixat.

Respecte a l'augment de la temperatura global i la relació amb el nivell de CO₂ tampoc és tan clar, les grans ciutats com per exemple Nova York han pujat la seua temperatura en més de 6 graus en 100 anys. Però poblacions properes (a 100km), no han pujat quasi la seua temperatura en eixos mateixos 100 anys. Llavors... què és més probable? que la temperatura haja pujat a Nova York perquè la població ha passat de 100.000 a 6.000.000 d'habitants augmentant la quantitat d'energia utilitzada, augment de cotxes, etc, etc o és més probable que siga per l'augment de CO₂ arreu del món?.

Sembla clar que potser "l'escalfament global" no ha sigut la causa.

Sembla que potser que les catàstrofes que avui en dia es produeixen siguen més o menys les mateixes que fa cent anys.

Sembla que potser, en realitat, la temperatura global no augmenta, els pols no es fonen, el nivell del mar no puja, etc, etc.

No heu pensat mai que potser això no siga veritat o s'haja exagerat?

El llibre diu que a partir de 1989, amb la caiguda del comunisme, la por a una "guerra mundial" va desaparèixer. I, curiosament, uns mesos abans d'aquell novembre, va començar la campanya seriosa sobre el perill de destrucció del món que ens envolta per causa de l'escalfament global.

Per això l'autor parla d'Estat de por, perquè la por ens fa més controlables.

Potser siguen veritat o mentida les dades que dóna, però les persones més segures del món: els que viuen als EEUU sembla que són els que tenen més por i tots coincidim en que semblen molt controlables.

Un exemple. Fixeu-vos en aquesta gràfica de la temperatura del mar (supose que és una mitjana de tot arreu, podeu veure-la més gran punxant a sobre):

Sembla que ha puja la temperatura molt, eh?. Doncs en 100 anys ha pujat... 1ºC!!. És cert que sembla que des del 1980 fins al 2000 ha pujat 0.5ºC, crec que això serveix com a mínim per pensar que no és tan clar que hi haja un escalfament global que farà que el clima canvie sobtadament. S'ha de tindre en compte que a la natura hi ha cicles, i que aquesta gràfica que es pot presentar com a base del canvi climàtic, en realitat no deixa res assegurat. No deixa tan clar que realment el canvi climàtic siga degut a l'augment de CO₂. 

Ho posem en dubte al menys? (si ho posem en dubte, després s'ha d'investigar una miquete, eh?) 

Novament, 1984.

___________________

Continue pensant en la relativitat de les coses. L'altre dia seguia pensat sobre la relativitat de pensar/creure en un ésser superior.

És curiós que no conega cap cultura que no haja fet culte a cap tipus d'ens ja siga abstracte o material. Realment sembla que el culte no és el principi mateix, sinó la conseqüència de la cerca de l'ésser humà per intentar explicar el món que l'envolta. Quan no trobem explicació és quan comencem a cercar raons que estiguen per sobre de la raó mateixa. I llavors és quan es creen els cultes a allò que no podem explicar.

Cal preguntar-se si tot és explicable. Si, com al llarg de la història s'ha pogut veure, els fenomens de la natura poden explicar-se. I és que, realment, la natura no és gens fàcil d'explicar. Avui en dia només podem explicar fenòmens que tinguen un nombre limitat de variables. Aquells fenòmens on intervinguen massa variables són quasi inexplicables més enllà de certes suposicions o prediccions basades en models més simples o principis considerats universals -limitats, és clar-.

És a dir, recopilant, tenim per un costat que totes les cultures creuen en un ésser superior -suposadament perquè no troben hi ha coses que no es poden explicar- i, per altra part, una ciència molt limitada que intenta, de mica en mica, explicar el món que ens envolta.

És important adonar-se de que la ciència està molt limitada. Tot i que el món que ens envolta és ciència, està bassat més en la pràctica que en l'explicació teòrica de les coses, sabem que això funciona perquè l'experiència ens ho ha mostrat així: sempre que fem això, passa això. I és quan ix la ciència com a estudi: intentant explicar per què quan fem això, passa això. És molt probable que tot puga ser explicat on explicar significa, a nivell científic, descriure. És molt probable que puguem descriure tota la natura, però per ara no sabem res. En comparació amb tot el que podem saber, estic segur que d'allà com estavem milers d'anys fins ara, el percentatge aprés de com és la natura és mínim. Realment, allò més important no és descriure la natura, és plantejar-se-ho. Plantejar que això pot ser descrit sense haver d'assignar la raó del funcionament a un ésser superior que d'una forma inexplicable faça que siga així: que quean passe això, passe això altre per causa divina.

L'explicació científica de la natura no té res a veure amb l'explicació religiosa. Els métodes no són els mateixos i l'aplicació dels resultats no tenen res a veure. La ciència només es fica amb la religió quan explica allò que la religió va intentar al seu dia sobre la natura mitjançant eines sobrenaturals. Ja fa molt de temps d'això.

El conflicte actual es centra sobretot als EEUU amb l'aplicació del "Disseny intel·ligent" com a teoria equiparable a la "Evolució de les espècies". Potser que l'evoluciò de les espècies estiga completament equivocada, potser que realment nosaltres siguem desdendents de les mosques, qui sap. Però els principis que s'han utilitzat per explicar aquesta qüestió varien infinitament en cas d'ésser a nivell religiós o nivell científic. Bé, no li pegaré més voltes, que em sembla que ja ho vaig fer l'altra vegada.

És important conéixer que la ciència és molt limitada i que, gràcies a que no ho sabem tot, la ciència avança i avancem nosaltres. No parle de tecnologia -no confonem termes, la ciència va més enllà de la tecnologia-, parlem de la necessitat de l'ésser humà de trobar explicació al món que l'envolta. Cadascú pot trobar l'explicació que vulga, però... quines explicacions són extrapolables i poden ser acceptades com a "aproximadament veritables" per tothom?.

La ciència no pot explicar Déu. Perquè Déu és molt més enllà de la ciència. I això a la ciència no l'interessa.

La pizza estava molt bona, i el capitol de "Lost" no va estar malament.

 Va arribar l'hora de llitar-se. Em va costar una mica dormir-me, em sentia pesat -què estrany- i tota la nit he dormit fatal. Aquest matí ja m'he preparat per dir-li a ma mare que ja no demanarem pizza mai més. Doncs bé, s'ha aixecat la meua mare i el primer que em diu és:

"He dormido fatal. Yo creo que fue por el flan que me comí después de la pizza."

"Seguro", li he dit jo.

Clar que sí, és que el flan és molt dolent. És com aquella persona que va empassar-se vuit hamburgueses del mcdonalds, després es va prendre una poma i va dir: "Uf! Crec que la poma m'ha caigut malament...".

És que s'ha d'anar en compte amb les pomes, de quan en quan ixen dolentes. No com les hamburgueses o les pizzes, que són lleugeretes i saludables.

En fi, ja no comprarem més flans, no siga que estiguen dolents. 

(podeu descarregar-lo en pdf o script)

Bé, doncs el meu amic no és gens fan de la informàtica. Aquest llibre li'l va recomanar un professor que té de flash. El meu amic treballa normalment amb Mac, perquè el seu treball té molt de disseny gràfic i vídeo, i perquè MacOSX és meravellós (meravellosament tancat, li dic jo). Sempre li he comentat a aquest amic que prove GNU/Linux (que no "Linux" a seques, que només és un nucli que sense el projecte GNU no seria el que és, i viceversa). El meu amic sempre m'ha evitat quant a aquest tema, en general en el meu grup em consideren una miqueta pesat quant al programari lliure i la seua filosofia, i aquest, que és el meu millor amic, doncs més.

Doncs el meu amic va començar a llegir el llibre. I als pocs dies, quan va poder comentar-m'ho, em va dir:

"He estat pensant a provar GNU/Linux [evidentment ell va dir "linux"], la veritat és que aquest llibre m'ha deixat clares algunes coses sobre la inseguretat que un sistema operatiu siga completament tancat i el control que els desenvolupadors d'aquests programes privatius puguen exercir sobre nosaltres." (no ho va dir així exactament, però era això el que volia dir).

És a dir, que després d'intentar per activa i per passiva que els meus amics es consciencien a usar GNU/Linux, he descobert que han de ser ells mateixos qui ho descobrisquen. Segur que hi ha algú que s'explica millor que jo.

Per això, prenent com punt de partida aquest llibre que "va convèncer" a algú tan "escèptic" com el meu amic sobre el tema de la importància de la llibertat -o almenys, l'obertura- del Programari, crec que canviaré un poc la meua forma d'actuar quant al tema. Per a "convèncer" als altres, és necessari ésser persuasiu... i jo no ho sóc. Així que prenc prestades altres persuasions...

En fi, que aquest llibre ha de servir també per a nosaltres mateixos, els qui ja fomentem el software lliure. La filosofia del programari lliure és més important que el programari lliure en si mateix, igual que la idea de llibertat és més important que la llibertat en si mateixa. Pot sonar idealista, però això és perquè vivim a una societat on la idea de llibertat està en procés d'oblit degut al fet que ens creiem lliures.

En la mateixa pàgina de l'enllaç que us he posat, és possible veure una llista d'altres llibres. Us ho deixe ací:

http://biblioweb.sindominio.net/telematica/

 És que he trobat, via blog de Vicent Cubells, una traducció molt bona que ell mateix ha fet al català (variant occidental-sud) de raons per les quals utilitzar gnu/linux.

Vos deixe l'enllaç ací mateix per a que li pegueu una ullada i el passeu als vostres amics (i, si voleu, podeu subratllar els termes clau i comentar-los entre vosaltres i després fer una petita redacció).

Raons per les quals utilitzar gnu/linux

I és que tot això ix a causa d'un interessant debat que sempre hem tingut aquells que utilitzem gnu/linux:

Per què feu servir gnu/linux?

Osti tu, què pesadets que som. En fi, tot radica en la importància de que el software siga lliure i que no ens passen coses com que el mòbil funcione malament i que nosaltres mateixos no puguem arreglar-lo perquè és un sistema tancat i l'hem d'enviar a Taiwan a que el nen xinet de torn l'arregle.

Per cert, estic preparant el post d'estats de conciència a la vida... jiji, què malament que estic. Això és pels examens. Ah, i he recuperat les fotos del mòbil que he fet durant tot aquest any, tremoleu amics, perquè són fortetes. ajajajjajajja (riure de malo malote).

Ah, y a los yoguis, ya os vale de restregarme vuestras maravillosas clases por la cara. Eso sí, ayer os comieron el coco, menos mal que me fugué.

Petonets a tothom