Se muestran los artículos pertenecientes a Mayo de 2006.
03/05/2006
V
Tornaran.
Tornaran els dies que darrere del mur no en quedi res.
Què passarà?
Què serà d’ara?
Què serà d’ahir?
Aquell banc, aquella plaça, aquella ciutat. Res no va existir.
No es senten lletres de cançons, no es sent res.
No n’hi ha buit perquè no existeix.
No en queda res.
Res.
07/05/2006
Taronja valenciana
El preu de la taronja no ho decideix la meua tia, això té certa lògica. Tampoc ho decideix el col·lectiu d’agricultors. També te certa lògica ja que el client també hauria de participar amb la seua opinió sobre el preu de la taronja.
Hi ha competència. El mercat s’està liberalitzant i els productes que provenen de l’exterior tenen (això diuen) un preu més petit que el que nosaltres oferim.
Aleshores, els agricultors hem de reduïr els nostres preus per tal de fer el nostre producte competitiu.
Ara bé, no som nosaltres, ni els clients, qui decidim el preu de la taronja. El preu de la taronja el fixa un intermediari, que li’n dóna igual comprar a un agricultor de València, d’Alacant o del Marroc. Ell vol el màxim benefici.
Aquest intermediari fixa el preu, i no hi ha res a dir. A més, a més, però, utilitza un mode de pagament asfixiant per als agricultors, que té molt a veure amb el conegut amb sistemes aplicats a la indústria, uns sistemes que asfixien a qui es troba al principi de la cadena: no ens paga la taronja fins que ell l’haja venut (hem rebut el pagament ara de la taronja que li vam vendre l’any passat).
No podem pujar els preus, perquè si no, qui ens compra la taronja li la comprarà a un altre per un import més barat.
Això no és rentable per nosaltres, perquè hem arribat a un punt al qual els ingresos no superen les despeses i per tant, perdem diners.
M’he fixat en un altre producte espanyol que també hauria de tindre una situació semblant: el plàtan de Canàries. Els cost de producció ha d’ésser necesàriament més car que als països on es produeix també plàtan. En canvi, continua sent un producte codiciat.
No és la taronja valenciana la millor del món?. Per què si és així els agricultors hem de plantejar-nos deixar de produïr perquè els guanys no ens donen ni per pagar les despeses?.
És curiós que tothom tinga ben present que davant un plàtan de Canàries i un d’altre lloc, tot i que puga ser més car el de Canàries, el compre: perquè és de Canàries.
Per què això no passa amb la taronja valenciana?. Crec que la pregunta és de fàcil resposta: no hi ha promoció de la nostra taronja. Tenim a la Comunitat Valenciana una "Ciudad de Luz" i una "Terra mítica" que només ens donen disgustos i que ningú no ha demanat i, en canvi, no hi ha publicitat ni promoció dels nostres productes. No hi ha conciència a Espanya de la taronja valenciana com la que n’hi ha amb el plàtan canari.
És millor gastar-nos els diners en el turisme que no en la indústria o l’agricultura. Les campanyes de la Generalitat en aquest termini no van més enllà del Pla Hidrològic o de culpar al demés dels mals que ells mateixos han creat.
Peró no vull acusar ningú, simplement fer pensar amb la següent pregunta:
No pensa el govern de la Generalitat Valenciana que ha invertit massa diners en el turisme i molts pocs diners en els sectors més desafavorits com l’agricultura i la indústria?
No podem trencar el dinamisme d’una economia bassada en varis pilars (indústria, agricultura, turisme) i fer que es sostinga sols en un pilar que per sí mateix no és sostenible: el turisme.
08/05/2006
Juicios y prejuicios
Este sábado fui a una manifestación en Valencia: a favor de la lengua, de la cultura y de la unidad de las fuerzas políticas contra la política que se está llevando actualmente en la Comunidad Valenciana (o País Valencià).
El mismo movimiento que, en general, fomenta todos estos aspectos suele tenir un punto en común que es la reivindicación de los derechos como pueblo, unos derechos que se perdieron a partir del 25 de abril de 1707 cuando Felipe V ganó la batalla de Almansa y la posterior derogación de nuestros derechos como pueblo.
A pesar del tiempo que ha pasado, todavía hay quien recuerda aquello y los cambios que para la sociedad valenciana supuso. El 25 de abril es actualmente para muchos una fecha para no olvidar y para reclamar lo que se quitó, una fiesta para recuperar nuestra cultura y nuestra lengua y como ya he dicho, también para protestar por la forma en que se desarrolla nuestra tierra.
Personalmente fui a la manifestación motivado por la reivindicación de la recuperación de nuestra lengua y cultura y también para protestar contra quienes nos gobiernan por su forma de "desarrollar" nuestra tierra.
La manifestación estaba llena de banderas catalanas (en referencia als Països Catalans), también había banderas independentistas (hay que tener en cuenta que formalmente lo uno y lo otro no es lo mismo). Ciertamente es normal que lo uno y lo otro estén relacionados, todo tiene sus razones y sus causas que ahora procuraré comentar.
Me lo pasé bien, hablé con todo el mundo en valenciano (cosa que actualmente es imposible en la zona donde vivo y casi imposible en la gran parte del territorio del País Valencià), me puse malo -qué raro- y pude reivindicar algo que últimamente sólo hacía por foros en internet... jeje
La experiencia fue buena, cosa que no pasó al día siguiente. La manifestación salió por la televisión y mucha gente no entendía -ni entiende- cuáles son las reivindicaciones, los principios y las razones de dicha manifestación. En general, como hacemos casi todos casi siempre, nos montamos una idea con lo poco que dice la televisión y ahí se queda la cosa. Cabe decir que ante estas manifestaciones mucha gente del resto de la comunidad y del resto de España se monta unas ideas que además de alejarse de la realidad, están llenas de juicios y prejuicios.
Al día siguiente vi a mi hermano por la mañana, él vive en Madrid y allí (y en gran parte de España) tienen una visión muy distinta de la que se pudiera tener en Cataluña, Galicia, País Vasco o la propia Comunidad Valenciana. La cuestión es que su primera pregunta en un tono de "juicio" fue:
"¿Para qué has ido a esa manifestación?"
Le expliqué las razones de la manifestación y le expliqué con cuáles estaba deacuerdo. A lo que él tenía miedo era que yo fuese de los que reivindican aquello dels "Països Catalans". Le expliqué que yo con eso no estaba deacuerdo y él comentó:
"Desde que en el campo del Barça se puso la bandera aquella dels Països Catalans ha surgido un movimiento muy fuerte a favor de ello. Son los catalanes los causantes de estos movimientos."
El tono seguía siendo prejuicioso. A pesar de ello le pude responder que el movimiento a favor dels Països Catalans ni se ha iniciado en Cataluña ni en Valencia, sino en los dos sitios a la vez y cobró sentido y directrices a raíz del libro escrito por el valenciano Joan Fuster: "Nosaltres els valencians", en el que se dejaban claras cuáles eran las raíces de los valencianos.
Aún así, mi hermano insistió en que el movimiento se había avivado a partir de ese partido, habló de lo pasado de moda que está el nacionalismo, que ahora que el mundo se globaliza no tiene sentido... etc etc etc
El tono era el de alguien poco dispuesto a escuchar un argumento en contra de lo que él planteaba y yo no soy una persona que se explique bien ni deje las cosas claras a la primera, así que no discutí más. Tampoco tiene mucho sentido discutir sobre esto con familiares, sobre todo cuando se tienen opiniones contrarias. No digo que tenga o deje de tener razón, pero creo que su visión tan negativa está basada en demasiados prejuicios y no se ha molestado -ni se molesta- en ponerla en cuestión.
Más tarde vi a mi mejor amigo. Él también tiene una idea sobre el tema, más fundamentada, pero sólo en parte. Desde mis ojos lo veía un poco con "desconfianza" respecto a mi "presencia" en la manifestación. Supongo que en un principio él se pensaba que yo iba más por razones independentistas que por cualquier otra razón -no lo sé-. Le expliqué lo mismo que a mi hermano: las razones de la manifestación y mis razones. Mi amigo estaba "preocupado" por si yo iba con las mismas razones que van los Maulets, a él le expliqué que los independentistas no son sólo maulets, que hay gente que tiene una visión más "razonada" y "clara" (y madura) de cómo se debe conseguir un proceso de independencia o de modelo de Estado (un estado confederal al estilo Gran Bretaña). Es decir, para esta gente la independencia o no independencia se trata más bien de un fin que es de alguna forma poder decidir sobre el País Valencià (y demás) sin que el resto del Estado se ponga en contra (al estilo de lo que ha pasado con el Estatut en Cataluña).
Esta última idea es la que más entiendo y que comparto. Sólo que yo creo que la defensa de la cultura, la lengua y el territorio puede hacerse desde un estado federal que ya expliqué en varios sitios. Esta es mi idea de cómo debe ser el país.
Hay una cosa que es la lucha política, y eso debe suponer respetar todas las posiciones. Pueden haber más razones o menos, pero todo el mundo tiene derecho a pensar lo que quiera. No debemos crear juicios y prejuicios con respecto a su forma de pensar, sino en argumentar por qués, pros y contras de su posición.
Aunque yo no esté deacuerdo con el independentismo, no considero que sea algo "atrasado", "pasado de moda", "incoherente porque en un mundo globalizado no tienen sentido nuevas barreras"... no, no considero que esos argumentos fáciles (fáciles porque son los que siempre se dicen) sean válidos, sobre todo porque si se piensan un poco, pierden sentido:
- Atrasado y pasado de moda suele referirse a que los principios del nacionalismo están basados en el pasado. Sí, eso es cierto, pero están basados en el pasado mirando hacia el futuro, no tienen una "visión antigua" del estado, simplemente tienen un proyecto que difiere al actual modelo de estado. Y para llevarlo a cabo utilizan medios democráticos.
- Incoherente porque en un mundo globalizado no tienen sentido nuevas barreras. ¿Se levantan barreras? ¿dónde?. Lo que se hace es querer administrar uno mismo su propio estado. Y además, ¿qué más dá si en el fondo se depende de Bruselas? ¿qué sentido tiene que desde Bruselas se pase por Madrid y luego al resto?. ¿Qué más da que se dé más vueltas o menos?. No se levantan barreras, es un nuevo sistema de administrar una zona que, finalmente, dependerá igualmente de Bruselas.
Para mí estas razones me llevan al federalismo, para otros va hacia el independentismo. Son ideas, y el mundo no cambiará tanto. Para mí lo importante es mantener lengua y cultura. Yo tengo una idea de cómo conseguirlo, otros tienen otra idea de cómo hacerlo. La situación actual no es idónea, el pensamiento homogéneo se extiende sin que nos demos cuenta y todo aquél que se oponga puede sufrir la embestida del pensamiento único.
La globalización actual no es homogeneización de culturas, es la invasión de una cultura sobre las demás. Por ello, yo creo que contra esta globalización se lucha defendiendo las lenguas. Porque las lenguas son cultura.
11/05/2006
Música en català
Aquest any m'he preocupat una mica de "descobrir" grups en català...
He descobert una bona quantitat de grups que m'han agradat, hi ha de tot i la veritat és que n'he trobat grups que mai haguera pensat que m'arribaren a agradar molt.
Gràcies a la sèrie Porca Misèria, vaig conéixer a Feliu Ventura (cantautor valencià) i al grup "ERM". Feliu Ventura és cantautor, no està malament... unes cançons millor que d'altres. ERM és un grup de pop-electrònic.
Per altra part, vaig estar buscant més coses per mi mateix i vaig anar preguntant a la gent i així vaig conéixer als Gossos, Whiskyn's, Ja t'ho diré...
A més a més, l'altre dia vaig escoltar a la nova ràdio ICat un cantant que es diu "Antònia Font". Aquest últim és realment estrany, m'agrada molt, però.
Entre les cançons que m'agraden:
Antònia Font
- Tots els motors
- Wa Yeah! (aquesta és molt molt bona)
- Vitamina sol
- Holidays
- Batiscafo Katiuscas
ERM
- Pols
- Jardins
Feliu Ventura
- No sé què sent
- Barricades de paper
- Com la pell de la bresquilla
- Lloc 2
- L'única diferència
- Que no s'apague la llum
Ja t'ho diré
- Així i tot
- L'univers
Gossos
- Tot és fosc
Marc Parrot
- No m'estiris del fil
Sopa de cabra
- Camins
Sense desprestigiar a Lluís Llach i d'altres... Això sí, Serrat, ho sent molt... però no m'agrada. Ho he intentat però no hi ha remei...
Centrant-me una miqueta en Antònia Font, la veritat és que és curiós el seu català. Parla amb el "mos" valencià (en lloc de "ens") i també amb l'article salat. No n'havia "conegut" mai ningú que parlés així. Supose que serà d'Eïvissa.
Dret a decidir
Discutint a un fòrum amb una persona me n'he adonat de com explicar la meua posició front als nacionalismes, el dret a decidir i demés coses.
Partint de què hi ha coses a aquest món que canviaran, que la pàtria basada en banderes, himnes i noms de ciutats i països és producte de la imaginació de l'home, quin sentit té sentir-se d'una terra? Ja siga Espanya, Catalunya, València o qualsevol altra.
Comentava en aquest fòrum que allò que m'estremeix quan torne a Alacant és veure el meu carrer, les muntanyes que es veuen al arribar i que puc veure des de ma casa. El carrer de la meua nòvia i tot allò que te a veure amb l'entorn que m'envolta. Si n'hi ha una terra que m'estremeix, és aquesta. No té nom, no té himnes, ni banderes. Allò que m'estremeix de veritat té més a veure amb la terra... i amb allò que jo he viscut a ella.
A l'igual que ara Barcelona m'estremeix i l'aprecie, perquè ací hi han coses que he viscut i que es guarden a dins del meu pit...
Per això, tenint en compte que els sentiments que hui puguen tindre alguns potser que demà siguen diferents i mai es poden considerar millor o pitjors que els nostres sentiments. Per a mi, la independència no ha d'estar bassada en sentiments patriòtics, sinó en un projecte viable amb uns fins concrets. I per això si algú defensa això i la gent el recolça... per què no permitir-ho?.
On arriben els límits de decisió? Quanta gent s'ha de convéncer?. És clar que el límits haurien de fixar-se. Si l'Estat Espanyol actual és producte més de guerres, dictadures i reignats... Per què no es pot començar democràticament un procés al qual la gent decidisca què vol de la seua terra?.
Edite per enllaçar amb un altre article que he escrit i que té relació: Article relacionat
19/05/2006
WA YEAH!!!!!!
WA YEAH!!!!!!!
Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.
Jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda, oh yeah!
sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un videte
cosmètics i margaret astor
ja sé com s´escriu juliette.
Jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis digué a un pistatxo, oh yeah!
que divertit lo que escric quan estic avorrit per exemple es teu cos
es jersei destenyit, es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols amb es termo espenyat
per exemple dormits...
Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.
Jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
galapots, nenúfars, princeses, oh yeah!
Antonia Font
25/05/2006
Decid NO
Comentario a la siguiente noticia:
http://www.elmundo.es/navegante/2006...148555628.html
Lo que viene a decir es que windows va a crear un nuevo formato de imagen llamado "windows media foto" (supongo que .wmp o algo parecido).
La cuestión es que todo esto supondrá un problema para nosotros, los usuarios. Explico por qué:
El uso de formatos digitales "patentados" conlleva a que cada programa que quiera utilizarlos deba adquirir la licencia necesaria para ello, por lo que implica un pago (no por el usuario, sino por el creador del programa) y si no, dicho programa, no podrá utilizarlo.
Pongamos un ejemplo: la música.
Existen varios formatos digitales de música: mp3, aiff, ogg, wma, etc.
Para poder reproducir wma hay que utilizar Windows Media Player. Muy bien, todos tenemos ese programa, no hay problema. Ahora bien, si queremos reproducir aiff, habrá que hacerlo en ITunes, porque es un fomato cerrado de Apple.
Mp3 y Ogg, aunque no son "libres", se pueden escuchar en prácticamente todos los reproductores.
¿Cuál es la diferencia entre estos formatos?. La que el usuario puede percibir es nula. Sin embargo, cuando nos compramos un "mp3", si el fabricante no ha pagado a Microsoft, no podremos escuchar wma y mucho menos aiff (porque también hay que pagar a Apple). En ese sentido, la guerra de formatos nos perjudica: porque utilizar ITunes significa tener que utilizar el IPod por ser el único que reproduce aiff. O tener que comprar reproductores que reproduzcan wma porque si no... hay que joderse.
Entonces, ¿qué podemos hacer?. Muy simple, escuchar siempre mp3, porque es un formato mucho menos "cerrado" que los formatos de windows y Apple. Para "arreglarlo", simplemente desde las opciones del Itunes o del Windows Media Player, se puede elegir "extraer" las canciones en formato mp3 en lugar de en formato wma. Así nos aseguramos que sea reproducible en cualquier reproductor y no sólo en los que "hayan pagado a windows".
¿Nunca os ha pasado que no podéis escuchar una canción por el formato de la misma?. Seguro que sí.
Y seguro que con los videos igual. Existe el formato "Windows media video" (wmv) y el formato de QuickTime, el .mov, que son más de lo mismo: cojoneros y que nos OBLIGAN a utilizar su software cuando no tiene por qué ser así.
En sus respectivos sistemas operativos, tanto Windows como Apple aprovechan para que tengamos nuestros videos y canciones en sus formatos, cosa que luego nos supondrá comeduras de cabeza para "transportar" esos archivos y escucharlos o verlos en otros ordenadores.
Desde linux esto es más comprobable: linux trabaja bajo software libre y los reproductores son todos libres y tienen que funcionar con formatos que sean más o menos libres. Por tanto, en cuanto uno se encuentra con formatos "cerrados", es dificil utilizarlos. Y los programadores que han creado programas libres para verlos se han visto acusados de piratas y demandados.
Es decir, Windows y Apple tienen un monopolio que conforme más crece, más monopolio es y menos oportunidades dan a los demás para que se desarrollen. Y los usuarios se "acomodan" y no quieren nada que no sea Windows o Apple. Y ya ni siquiera se trata de cambiar de Sistema Operativo, sino de lo que se ha estado hablando: de "por vagueza", no preocuparse de que los formatos que utilizamos sean lo suficientemente abiertos como para poder utilizarlos en cualquier ordenador.
Por eso, Microsoft pretende así seguir con política monopolística, ahora implantando un nuevo formato para las fotos.
Por eso, yo digo NO. Porque la falta de transparencia de los programas cerrados no nos aseguran nada. Porque Windows utiliza un código que bien podría registrar lo que hacemos sin problemas y espiarnos: no es posible comprobarlo ya que su código está "protegido" y es cerrado.
Por eso, además, yo utilizo SOFTWARE LIBRE. Por eso utilizo GNU/Linux. Bueno, y porque mola. :P
26/05/2006
El experimento
Hui he vist "El experimento".
Primer dir que em sorprèn no haver conegut abans aquesta pel·lícula. Més enllà de la "profunditat" del tema, la pel·lícula en si està ben feta, amb una trama interessant bé desenvolupada i desenllaçada. Em resulta curiós no recordar si la pel·lícula va tenir cert "impacte" o no quan es va estrenar a Espanya.
Des del principi s' aprecia el per què de la separació entre uns individus i altres (guàrdies i reus), sembla bastant clar que els guàrdies tenien un perfil relacionat amb la direcció de persones i per tant amb una certa estima per l'ordre i les "coses ben fetes". Supose que els que reuniren certs requisits serien guàrdies i la resta, presos (em referisc a que el que es pretenia era veure qui podia ser guàrdia i no definir qui era guàrdia i qui pres). Bueno, és una suposició.
Supose que voler que les coses estiguen "en ordre" no sol ésser un problema. El problema arriba quan l'"autoritat" es dóna a un individu per establir l'ordre. Però com "l'ordre" és com "la justícia", és a dir, IDEES a l'estil Platònic, la influència de l'home vicia aqueixos conceptes pel fet d'ésser home. L'"autoritat" hauria d'éser donada a individus "selectes" i que pogueren considerar-se el més imparcials i el més lògics possibles: en la pel·lícula, qui tenien l'autoritat al final no trobaven altra forma d'imposar-se que mitjançant la violència i la humiliació.
Potser això falla al nostre "sistema de l'ordre", i potser és el que pot ser que reivindique la pel·lícula. No conec la situació a presons reals, no conec l'actuació de l'autoritat en casos "durs". Però sí tinc moltes vegades la impressió que policies i guàrdies civils tenen un cert "tarannà de superioritat" que no m'agrada. Però també entenc que moltes vegades aqueix "tarannà de superioritat" és l'únic que serveix per poder mantenir l'ordre en certes situacions perquè els "desordenants" (no vull anormenar-los delinqüents, ja que seria només un menut grup del total de factors que "trenquen" l'ordre) no se'ls posen xulos.
Ara bé, probablement no hi ha alternativa i el sistema de l'ordre arriba a aqueixos casos extrems i no podem evitar-lo. Per tant... quina és la solució?. La solució seria que no haguera d'haver-hi cap sistema de l'ordre, perquè el sistema en sí està corromput. "Tots hauríem d'ésser ordenats".
Però llavors estaríem en un món anàrquic i meravellós on tots respectaríem les nostres llibertats i seríem feliços i menjaríem perdius.
Com la vida mateixa...
Per tant, ja que l'home és imperfecte, els seus sistemes són imperfectes i és quasi impossible evitar casos a la realitat similars als de la pel·lícula (que segur que n'hi ha de molt molt més forts).
Es tracta de vigilar als que vigilen. I potser es tracta de tancar els ulls i no fer cas. Es tracta, al cap i a la fi, de seguir sent incoherents a una cosa més no?.
30/05/2006
Software lliure per una societat lliure
M'estic llegint el llibre que recull una bona quantitat d'articles i conferències del gurú del Software Lliure: Richard Stallman. "Desgraciadament" m'estic llegint la versió en castellà perquè la meua germana me la va regalar -crec que no s'ha editat en català el llibre-.
En canvi, el llibre sí que s'ha traduit al català i està en format electrònic. Podeu llegir-lo ací:
http://culturalliure.org/llibre2.php
Ja que estic, també recomane eixa pàgina: culturalliure.org
El llibre de Stallman parla més que res sobre la necessitat de que el software siga lliure. És molt interessant: parla de llicències, d'història, d'anècdotes d'ell així com l'exposició en el fons d'una "nova" filosofia del software. Dic "nova" i ho pose entre cometes perquè sembla que als anys 70 tot el software que hi existia era lliure... i amb el començament de concessions de patents i l'arribada del copyright tot es va fotre.
Porte ja quasi tres quartes parts del llibre i un parell de coses que m'han quedat clares són:
- Que s'ha de dir "GNU/Linux" en lloc de "Linux". I això és perquè "Linux" és únicament el kernel, i en canvi, tot el sistema està format pel kernel i software. A tot li diem "GNU/Linux".
- Que "Open Source" no és un nom apropiat per anomenar el Software Lliure (o FreeSoftware). Són coses distintes i que un programa siga "OpenSource" no vol dir que siga "FreeSoftware".
- Que hem d'utilitzar sempre que puguem Software Lliure a Linux. I això va per Picasa i altres programes propietaris que funcionen sota Linux.



