Incoherències

Fa uns dies vaig llegir a Vilaweb una notícia que parlava d’un documental sobre la transició del poble valencià (supose que quant a pensament).

La notícia es pot trobar ací: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1748149

El documental es va projectar i l’entrada era gratuïta a València... no estaria gens malament que ho feren a Alacant, Castelló, Barcelona...

De totes formes, es pot veure per internet. Simplement s’ha de posar el següent enllaç al navegador:

mms://147.156.41.66/DO-del_roig_al_blau

Ahora que queda poco para acabar la carrera voy pensando que haré después...

 Por una parte quiero aprovechar y aprender idiomas... el inglés por necesidad más que por gusto, pero me encantaría volver con el francés y aprenderlo de una vez por todas. Y tengo curiosidad por el árabe. Supongo que en cierto sentido para intentar comprender un poco más la forma de pensar de todos aquellos que lo hablan.

Por otra parte quiero ser profesor. Pero no sólo profesor, quiero aprender a enseñar a aprender y el gusto por el aprendizaje -por eso lo del idealismo-. Ya sé que ahora todo sigue siendo muy idealista, pero no me enfrento a algo que desconozco, sé que en las aulas de los institutos no reina precisamente el interés por el aprendizaje... y es eso lo que me gustaría conseguir cambiar. Supongo que hoy en día pocos profesores lo son por vocación más que por la "comodidad" de ser funcionario... y supongo que esa es una de las razones (de tantas) por las que enseñanza no acaba de ir bien.

Pero... ¿realmente necesitamos mucho más dinero para una buena educación y para enseñar más y mejor a las futuras generaciones?. Está claro que algo falla, y probablemente sea por culpa de que nuestra forma de ver el mundo va cambiando y el valor de las cosas y las personas va en función de las posesiones y pijadas que se poseen más que de las cosas y las personas por sí mismas. 

En una sociedad cada vez más pobre como sociedad y más rica en cuanto a pertenencias materiales... ¿qué hacer?. La satisfacción de vivir la vida y crecer personalmente es tan lenta y con signos tan poco visibles que la satisfacción inmediata de lo material la oculta. Y al final somos pobres. Somos incoherentes. Somos contradictorios. Porque nos damos cuenta de lo que somos, de lo que podríamos ser... y sin embargo seguimos la misma corriente.

Y mi hermano me dice que un profesor gana poco dinero. Que cuando sea mayor y quiera viajar y quiera un coche y una casa... un sueldo de profesor no me lo podrá dar.

Y Manuel, que fue un idealista y ahora es algo más realista, me dice que lo haga, que haga lo que quiera y yo crea que debo hacer. Y sé que se siente un poco culpable por incitarme en cierto modo a que siga mis ideas más que mis "intereses".

He tenido la suerte de crecer en una familia "bien" de dinero. No somos "ricos", pero hemos podido vivir con ciertos caprichos que las familias "normales" (¿en cuanto a sueldo?) no podrían permitirse. Pero aún así creo que mi padre nos enseñó a apreciar lo que teníamos y a no excedernos. Yo nunca me he sentido "por encima" económicamente de mis amigos que tenían "menos". Es fácil decir que no me importa el dinero cuando vivo mantenido. Pero lo cierto es que cada vez soporto menos tener que estar mantenido y me siento contradicho con lo que pienso y la situación que vivo. Así que tengo que acabar la carrera.

¿Idiomas o enseñanza?

Idiomas y enseñanza. Ya me lo montaré para hacer las dos cosas. 

Fa un parell de dies vaig tindre l’ocasió de llegir un missatge d’una noia que afirmava no pertànyer a cap partit polític (cosa que no pose en dubte) i que ella i uns quants més (molta gent, a dir veritat) estaven recolçant una iniciativa per tal de dir no a l’estatut. La cosa curiosa és que aquesta noia ens preguntava que si l’havíem llegit. És cert que no m’ho he llegit tot, sobretot perquè hi ha coses que m’aborreixen una miqueta, però una visió general sí que tinc. La qüestió és que per a aquesta noia llegir-lo havia de significar adonar-se de què era una merda, de que perjudicava als catalans, etc, etc.

Llavors em vaig enrecordar que tenia un llibre que parla sobre veritats i mentides a prop de l’estatut. Hi havia algunes cites molt bones. Així que ho pose ací perquè no té pèrdua:

ESTATUT DE CATALUNYA. Veritats contra mentides. Ramon Tremosa i Balcells.

"En cuestión de separatismos siempre fueron más los separadores que los separatistas". Camilo José Cela.

"Cada dia crec més en el liberalisme però menys en els liberals". Gilbert K. Chesterton.

"La política, si no la fas, te la fan". Joan Fuster. [aquesta m’agrada molt]

"Quan es parla tant d’igualtat uns acaben sent més iguals que altres". George Orwell.

He traduit una famosa faula que circula per la xarxa sobre linux i windows:

Imagina que entres a un restaurant per dinar. El cambrer, abans de mostrar-te la carta, et serveix un plat d’estofat. El plat té bona pinta; quan mires al teu voltant veus que tothom està dinant estofat.

Quan ho proves, notes que el seu sabor és horrible. No sembla vedella ni porc. Tothom segueix amb el seu estofat, però. Així que suposes que tindràs que menjar-te’l de totes maneres.

Ja portes la meitat del plat quan entra una altra persona, que seu a la taula del teu costat. Li serveixen estofat, però torna el plat. Demana llenguado en salsa.

Estranyat, et preguntes si el peix també serà dolent com l’estofat. Veus que eixa persona triga al voltant d’un quart d’hora en llevar les espines i netejar la peça. El menjar sembla agradar-li, però. Un senyor que hi ha assegut al teu costat s’adona que t’hi estàs fixant i et comenta: “No entenc com pot menjar peix. Perd massa temps en netejar-lo!!”. El xic s’adona i li contesta: “Em mereix la pena l’espera”.

A més, a més, sents conversacions a les quals es diu que algú dels qui va menjar estofat el darrer dia és malalt de gastroenteritis, possiblement per menjar carn en un estat dolent. Mentrestant la persona del peix està acabant, crida al cambrer per explicar-li que el plat estava exquisit, però que amb una miqueta de suc de llimona haguera quedat més sucós.

Decideixes cridar tu també al cuiner per comentar-li que l’estofat és dolentíssim, però et diuen que el fet de menjar estofat et prohibeix preguntar de on es va traure la carn i no pots canviar les creïlles per xampinyons en cas de que no t’agraden. “Llavors, com és possible que no puga saber què és l’animal que estic menjant?”, li dius. I et diuen que l’empresa que distribueix la carn guarda eixe secret, tot i que et garanteix que és de qualitat i apta pel consum humà.

La persona del peix es disposa a marxar, i se’n va sense pagar el compte. Preguntes al cambrer i et diu que el peix és gratuït, però l’estofat s’ha de pagar. El senyor d’abans et comenta: “Si és gratuït, segur que no és pas de fiar”, tot i així penses si realment alguna cosa pot estar més dolenta que eixa carn que t’has menjat. Pagues una quantitat exorbitada per un estofat dolentíssim i marxes del restaurant. Al camí a casa veus un altre restaurant al qual venen peix, el preu no és ni la meitat de la carn que has menjat, però. El cambrer et diu que el peix és el mateix, però que hui el serveixen amb extra de güarnició si vols. Si no, també és gratuït.

La setmana següent tornes al mateix restaurant. Penses si provar el peix o continuar amb la carn. Novament, tots els comensals han demanat estofat. A una taula més enllà trobes novament al xic de la setmana passada. Hui en lloc del llenguado ha demanat lluç amb alls. Et convida seure al seu costat.

Seus i el cambrer apareix amb un plat d’estofat per tu. Quin fastig. Una altra persona et diu en veu baixa: “Recorda que si menges peix no et serviran vi rosat”. El xic del peix està bevent vi blanc. Suposes que no es notarà molt la diferència. Llavors el xic et diu: “Vols peix?, si no et veus capacitat per netejar-ho jo et puc donar un cop de mà. Està boníssim. Si ho proves i no t’agrada, no passa res, sempre podràs tornar a l’estofat”. Es riu i afegeix: “De veres t’agrada l’estofat? Es dolentíssim!!”.

Comences a dubtar i recordes allò que et van dir la setmana passada. Li preguntes a prop de la procedència del peix, potser estigués en mal estat. Et contesta que és peix del dia, que tu mateix pots anar-hi a la llotja a comprovar com l’amo del restaurant l’adquireix tots els dies. Ningú et garanteix que siga bo, però si que ho és. Tu mateix pots comprovar-ho. Et comenta que els grans gourmets sempre demanen peix per dinar. Com què necessiten certa garantia de qualitat pel seu estatus social, paguen un notari per què comprove tots els dies al port que, efectivament, el peix és bo. La resta de comensals s’aprofiten d’això, doncs el notari no garanteix únicament el peix dels més exigents, sinó que revisa tots els contenidors que passen per la llotja.

A més, a més, afegeix: “O és que potser pots comprovar la procedència de la carn? Saps, qualsevol pot pescar el seu peix i menjar-lo com més li agrade. En canvi, l’empresa que controla la carn no permet cuinar-lo d’altres maneres que no siguen les que ells mateixos et diuen. Ni tan sols diuen quin animal és el què estàs dinant. Et sembla normal? Si la seua carn és tan bona, què amaguen?.

“Una vegada t’has acostumat a netejar el peix d’espines, encara que trigues una miqueta més en dinar, et quedes més a gust. Insistisc, et donaré un cop de mà si ho necessites fins que t’acostumes. No entenc com pot haver-hi gent que pague per eixa ¿carn?”. Li recordes que molta gent se’n va sense pagar. “És clar que pots anar-te’n sense pagar. Però podent menjar un bon peix, no menjaria eixe estofat tot i que me’l regalessin. Si ho proves, ho entendràs”.

Què vols triar per dinar?.

Manifest de SoftCatalà sobre programari lliure

Hui ha sigut un dia en certa manera productiu a nivell d'internet... jeje

 La qüestió del què he "descobert" ha sigut el producte d'anar d'un lloc a un altre fins que finalment he descobert una pàgina on s'hi posava un relat curt d'Isaac Asimov: "La última pregunta". El procés ha sigut més o menys el següent:

 1. Des de Barrapunto he anat a un article sobre tretze fenòmens sense explicació:

Tretze fenòmens sense explicació

 2. Des d'allà he anat a l'astroseti i sembla que hi ha molts articles interessants sobre divulgació científica. També cal comentar aquest:

100 curiositats científiques

 3. Navegant, navegant n'he trobat un sobre la "inconstància" de les constants universals al qual he posat un comentari. Algú ha posat un altre comentari parlant d'una teoria anomenada "Teoría del Punto Omega".

Se sacude otra constante universal

 4. Buscant dades a prop de l'anomenada "Teoría del Punto Omega" m'he trobat amb una pàgina personal que parlava d'un llibre on s'utilitzaba aquesta teoria com base i també es nombrava a l'autor de dita teoria:

http://www.ciencia-ficcion.com/opinion/op00755.htm

 En aquesta pàgina es fa referència al relat d'Isaac Asimov que he comentat. Google m'ha donat un cop de mà i l'he trobada sense cap problema:

La última pregunta

Pose ací un comentari que es fa a eixa pàgina personal a prop de la teoria omega:

 "Esta teoría, que el novelista explica muy claramente, consiste en que sostener que al final de la vida del universo, cuando revierta al estado inicial de singularidad, la tecnología humana estará en disposición de construir un superordenador, el Punto Omega, que crearía una réplica informática del universo, el cual duraría eternamente y en el que se volvería a la vida, supongo que informática, a todos los seres humanos que hubieran existido (LA FÍSICA DE LA INMORTALIDAD Frank J. Tipler 1997 Alianza Editorial) Es decir, Dios aún no existe pero será creado por nosotros. Tipler parece decantarse mas hacia la filosofía que hacia la física real. Además esta novedosa teoría no es tal porque he de recordar que en un cuento ultracorto de Asimov, creo que es LA PREGUNTA FINAL, desarrolla precisamente esta misma premisa, aunque desde luego en dos breves páginas. Sólo la AC cósmica, un ordenador final evolucionado y que contiene a toda la humanidad, es capaz de revertir la entropía. Es decir no expone el Dr. Tipler nada raro y desconocido, si acaso lo modifica."